Programa del Concert

Creada l’any 1990, l’OSSC ha realitzat més de 500 concerts
STABAT MATER OSSC twitt maig24 01

Descarrega't el Programa de mà en pdf

Rafael  Martínez i Valls (1895-1946)
CANÇÓ D’AMOR I DE GUERRA

1.Preludi I (Orquestra)
2.Anem seguint la feina (Eloi i Cor de forjadors)
3.Ning, nang (Francina i Cor de vilatanes)
4.Per tu francina meva (Francina i Eloi)
5. Devallant de la muntanya (Avi Castellet i cor)
6. Balla,balla bon minyó (Cor)
7. Preludi II (Orquestra)
8.Caminant pel món va el vell pastor (Avi Castellet)
9.Eloi de ma vida (Francina i Eloi)
10.Francina no tinguis pena (Francina i Cor de vilatanes)
11.Pirineu (Eloi i Cor de Soldats)
12.Els soldats venen ja ( Eloi i cor)

Salvador Brotons i Soler (1959-)
STABAT MATER per a solistes, cors i orquestra

1.Stabat Mater (Soprano and Chorus)
2.Qui est homo (Baritone)
3.Pro peccatis (Chorus)
4.Eia mater (Soprano)
5.Sancta mater (Soprano, Baritone and Chorus)
6.Inflammatus et accensus (Chorus)
7.Quando corpus morietur (Chorus)


Orquestra Simfònica Sant Cugat
Salvador Brotons, director
Marta Mathéu, soprano
Roger Padullés, tenor
Pau Armengol, baríton
Cor de Cambra de Granollers (Josep Vila i Jover, director)
Cor Jove Amics de la Unió (Marta Dosaiguas, directora)
ARSinNOVA Cor de cambra (Maria Mauri, directora)



COMENTARI

Rafael Martínez Valls: Cançó d’amor i de guerra
De sarsueles catalanes n’hi ha un bon grapat, però cap d’elles no ha aconseguit l’èxit i la popularitat de “Cançó d’amor i de guerra”. Sovint, la frontera entre els diferents gèneres lírics (sarsuela, òpera, teatre líric, musical…) és difosa i per aquest motiu es fa difícil dir quina va ser la primera sarsuela en català de la historia, encara que “La tapada del Retiro” de Nicolau Manent o “Setze jutges” de Joan Sariols (estrenades ambdues al Liceu en la dècada de 1850) tenen molts números per ser considerades les precursores. Durant els anys següents es van estrenar obres com “L’aplec del Remei” d’Anselm Clavé, “L’esquella de la Torratxa” de Sariols, “Els pescadors de Sant Pol” de Josep Vilar o “Els estudiants de Cervera” de Manent, per citar només les més populars que van anar engruixint el gènere. L’any 1867 una reial ordre prohibia les obres teatrals únicament escrites en català, però els autors introduien un personatge secundari que digués algunes frases en castellà i tot quedaba arreglat. Poc abans, el 1865, es va crear al Teatre Tívoli la Companyia de Sarsuela Catalana que va omplir el teatre amb títols com “La fira de Sant Genís” o “Paraula de Rei”, ambdues de Manent. Però, com dèiem, determinar el gènere de les obres líriques de l’època es fa difícil ja que, sovint, elles mateixes s’autoqualificaven com a “quadres de costums” o “capricis còmics”. Poc a poc el gènere va caure en decadencia i ni tan sols l’aventura del Teatre Líric Català d’Enric Morera i companyia no el va fer renéixer. Les darreres cuetades d’un drac ferit de mort es van donar ja ben entrat el segle XX, i per això sorprèn que la sarsuela catalana més popular de la història sigui un títol estrenat el 1926.

“Cançó d’amor i de guerra” compta amb llibret de Lluís Capdevila i Víctor Mora i amb música del compositor d’Ontinyent Rafel Martínez Valls. El títol original de l’obra era “Els soldats de l’ideal”, però aquest “ideal” que feia referència a la revolució francesa, no va ser del grat del gobernador civil de Barcelona que va obligar a canviar-ne el títol (recordem que estem en plena dictadura de Primo de Rivera). En els primers anys es van superar les 2.000 representacions de l’obra al Paral·lel de Barcelona, fins que després de la guerra civil es va prohibir, com tantes d’altres obres. Quan es va tornar autoritzar, l’estima que li tenia el públic estava intacta i va tornar a omplir teatres.

L’obra completa compta amb vint números musicals, dels quals avui n’escoltarem una dotzena que ens permetran seguir la història fil per randa: som al Rosselló, en un poble del Vallespir, l’any 1793, en plena França revolucionària, i vivim la història d’amor entre un forjador, l’Eloi, i la filla de l’amo de la farga, la Francina. L’amor entre ells es veurà amenaçat amb la irrupció de Ferran, el fill del batlle, que vol casar-se amb Francina. L’amor i el conflicte social impregnen l’obra que no amaga el tema principal: el clam per la llibertat.


Salvador Brotons: Stabat Mater
L’Stabat Mater és un himne a la Verge Maria atribuit a Jacopone da Todi, un monjo-poeta franciscà del segle XIII que va morir el dia de Nadal del 1306. El text (vint estrofes de tres versos cadascuna) parla del dolor que la Verge Maria sent vetllant el seu fill al peu de la creu. D’una banda apareix el dolor humà d’una mare, de l’altra apareix el sentiment de compassió que genera aquest dolor i que ha de convertir-se en amor a Crist i, finalment, apareix un prec a la Mare de Déu per a que intercedeixi per les ànimes humanes el dia del judici final. L’any 1727, el papa Benet XIII va adoptar aquest himne com a seqüència dintre del missal romà per a la festivitat dels Set Dolors de la Verge Maria (el dia 15 de setembre), però també per al divendres següent al primer diumenge de Quaresma. Aquest text en llatí ha estat font d’inspiració musical per a molts autors. Potser l’ Stabat Mater més famós és el que l’any 1735 va escriure Pergolessi però, abans i després, la llista d’autors que n’han escrit és extensa: Josquin Desprez, Gaspar van Weerbeke, Palestrina, Lasso, Aichinger, Alessandro Scarlatti, Caldara, Haydn, Schubert, Rossini, Dvorak, Liszt, Verdi, Poulenc, Penderecki... i Salvador Brotons.

L’estrena de l’Stabat Mater de Brotons es va celebrar a l’Auditori de Barcelona el 14 de desembre de l’any 2000, quan feia poc més d’un any que s’havia inaugurat aquest equipament cultural, i va anar a càrrec de l’Orquestra Simfònica de Barceona i Nacional de Catalunya, els cors Lieder Camera i Càrmina, i els solistes Joana Llabrés i Josep Pieres, sota la dirección d’Edmon Colomer. En aquella ocasió, per redactar les notes del programa de mà, vaig tenir una llarga conversa amb Salvador Brotons i vaig decidir escriure el text en primera persona, enllaçant les diferents declaracions que va fer l’autor. El reprodueixo aquí íntegrament:

“Escriure un Stabat Mater a les portes del segle XXI no és extrany ni agosarat. El que potser sí que és agosarat és fer una obra simfònico-coral de més de mitja hora de durada. Sembla que estiguem educant la ment a rebre estímuls curts, fàcilment assimilables i desxifrables de forma immediata. Per això, demanar al públic que dediqui mitja hora de la seva vida a deixar-se seduir per una obra musical sembla demanar massa. Crec, però, que val la pena.

La reflexió i el treball que m’han portat a escriure aquestes notes poden arribar al públic a través de la música. He dividit l’obra en set moviments i cadascún d’ells té un contingut, un llenguatge i una realització diferents. Així, el caràcter, per exemple, del tercer moviment, molt rítmic i ràpid, és molt diferent del del primer i segon. El quart número és una romança ben tendra mentre que el cinquè presenta la particularitat de la boca closa. El sisè moviment és una fuga ràpida i, segons m’han dit, força difícil, i el setè presenta un ambient confús i llunyà que es va apropant fins l’apoteosi final que representa el cos quan es mor, però que és aleshores quan s’arriba a la plenitut.

L’orquestra intervé en els set moviments de l’obra mentre que les veus de soprano, de baríton i del cor apareixen de forma intercalada en els diferents números: I. Stabat Mater, soprano i cor; II. Qui est homo, baríton; III. Propeccatis, cor; IV. Ella motes, soprano V. Sancta Mater, soprano, baríton i cor; VI. Inflamatus et accensis, cor; VII. Quando corpus morietur, cor

És cert que he fet aquesta obra com a repte personal i que no és fruit de cap encàrrec. Per una banda això m’ha motivat encara més, però per l’altra banda, els encàrrecs que m’han anat fent en aquests darrers anys han passat per davant d’aquest Stabat Mater, que vaig començar l’any 1996, i per aquesta raó és l’obra que més temps m’ha costat de compondre. Vaig voler triar un tema universal expressat en un text que estigués per sobre d’interpretacions esbiaixades. Un Stabat Mater tothom té clar què és, és prou conegut i, a més, te el text en llatí: es pot cantar arreu del món, té una sonoritat molt nostra, és fàcil de pronunciar i és una llengua internacional.

Els antecedents de Pergolessi, Rossini, Dvorak i Poulenc els conec, però en els darrers anys he procurat no tenir-los presents, no escoltar-los i no deixar-me influenciar massa en el sentit de no analitzar com es van plantejar d’abordar aquesta obra. He volgut tenir el cap lliure d’influències concretes i centrar-me només en el que em deia el text. Cada paraula del text m’ha suggerit una idea musical molt clara i espero que això es pugui copsar en l’audició. El que més m’ha motivat d’aquest text és la presència de registres tan diferents que conté: fragments de gran dramatisme, d’altres de recolliment, una gran varietat d’estats d’ànim, però sempre amb aquella llum d’esperança... Més que des del punt de vista religiós, m’ha interessat la seva espiritualitat. No sóc creient, però sí espiritual. Aquesta part interior que necessita ser expressada pot servir-se de la religió per sortir a la llum. Aquesta és la meva primera obra religiosa, però m’hi he sentit tant còmode escrivint-la que potser en vindran més”.

Per tancar el text, afegeixo que, efectivament, n’han vingut dues més d’obres religioses, i totes dues estrenades també a l’Auditori de Barcelona: el 2022 va estrenar la Missa per la Pau i ara fa quinze dies, un Te Deum.

David Puertas Esteve, divulgador musical


Segueix-nos