LA NOTACIÓ MUSICAL

Creada l’any 1990, l’OSSC ha realitzat més de 500 concerts
Octubre 2020 Les partitures s’han convertit en un codi acceptat arreu del món independentment del país, raça, religió o cultura. Expliquem l’origen d’algunes de les característiques de les partitures actuals.

APRENDRE I RECORDAR

Els primers documents amb indicacions de caràcter musical són a Babilonia (sis segles A.C.) i a Grècia (tres segles A.C). A l'"Epitafi de Seikilos" hi trobem signes corresponents a notes musicals sobre les síl·labes del text.

Notacio 1


Europa no es va incorporar a la cursa fins entrada l’edat mitjana. Primer es van utilitzar “neumes”, que eren signes que es posen sobre les síl·labes del text i que recorden el moviment de la melodia. En aquesta època la notació musical serveix d’orientació als qui ja coneixen la cançó. És com una regla mnemotècnica que ajuda a memoritzar i recordar. Els qui no coneixen la música no poden cantar-la, ja que els neumes no donen informació precisa i completa sobre l’alçada i duració de les notes.

Aviat es va afegir una línia de referència que correspon a la nota FA i que acostuma a ser de color vermell. Després es va afegir una segona línia que correspon a la nota DO.


Notacio 2

GUANYAR PRECISIÓ

No n’hi ha prou en saber que la melodia puja o baixa, cal concretar exactament quina nota correspon a cada síl·laba de la lletra de la cançó. Amb aquesta finalitat i al llarg dels segles XII, XIII i XIV es desenvolupen diferents idees.

1. UNA LÍNIA PER NOTA

Una idea curiosa és dibuixar una línia per a cada nota i escriure cada síl·laba de la lletra de la cançó a la línia corresponent.

Notacio 3
El sistema és enginyós però poc pràctic sobretot a l’hora d’escriure obres a diferents veus. Malgrat caure en desús, aquest sistema va introduir la idea de proporcionalitat en l’escriptura de la música.

2. TETRAGRAMA

La idea inicial de marcar dues línies de referència corresponents a les notes FA i DO va evolucionar fins a convertir-se en un tetragrama on situaven les notes.

Notacio 4 Tetragrama

Al segle XII un llibre era un tresor. S’havien de fer a mà i el seu valor era equivalent al preu d’una casa. Era impossible disposar d’un llibre per cada monjo per això feien els llibres de música molt grans per tal que tota la comunitat pogués llegir del mateix llibre situat sobre un pedestal. Moltes vegades la tinta s’escorria i el que era una línia es convertia en un quadrat o un rombe.

Notacio 5

NOM DE LES NOTES

Guido d’Arezzo (991-1050) era músic i director d’una coral de nens. Davant la dificultat d’aprendre les diferents melodies va tenir la brillant idea de fer-los estudiar i repetir l’himne a Sant Joan. És un himne on cada frase comença amb una nota de l’escala. El text diu així:

"UT queant laxis, REsonare fibris, MIra gestorum, FAmuli tuorum, SOLve polluti, LAbii reatum"

Quan els nens no afinaven per exemple la nota FA els deia: “recordeu “FAmuli tuorum”. El sistema va funcionar d'allò més bé però faltava una nota, la setena. Com que l’himne en llatí era de Sanctus Ioanes, va agafar les inicials per anomenar la setena nota de l’escala, el SI. Més tard es va canviar la síl·laba UT per la de DO perquè així és més còmode per cantar.

Notacio 6
Si observem la partitura, a l’inici hi ha la clau de FA i per separar les frases hi ha un puntet que segles més tard s’utilitzarà per allargar la durada d’una nota. Aquí tenim una transcripció moderna de la partitura en clau de SOL.

Notacio 7

DURADA DE LES NOTES


Al segle XIII es va posar de moda les danses instrumentals, la qual cosa va crear la necessitat d’escriure el ritme. Primer van començar amb dos tipus de notes: la “Lunga” i la “Breve” (1 L=2 B). Amb el temps el sistema es va completar amb noves figures: “Maxime, Longue, Breve, Demi-breve, Minime, Semi-minime”:

Notacio 8



LA IMPREMTA

Al segle XV Johann Gutenberg inventa la impremta. Aquest invent va obligar la unificació de diferents escoles d’escriptura musical i a fer moltes millores en la notació.

Al segle XIV s’utilitzaven dues tintes (vermella i negra) per indicar el valor de les notes. Amb la imprempta es va substituir la tinta vermella pel procediment d'ennegrir la nota blanca per tal de disminuir a la meitat el seu valor. D’aquí el significat de la paraula “denigrar”; per això la figura “negre” val la meitat de la “blanca”.

Les notes deixen de ser quadrades i es tornen rodones. La notació musical proporcionada i l’escriptura a diferents veus simultànies crea la necessitat d’escriure figures de “silenci”.

Per indicar la durada de les notes es passa de les línies verticals a línies horitzontals que agrupen notes que tenen el mateix valor.


CLAUS

Per anomenar notes també s’utilitzen lletres: “A-la, B-si, C-do, D-re, E-mi, F-fa, G-sol”. De fet la grafia de les diferents claus prové d’aquestes lletres. La lletra G representa la nota SOL. Una “G” gòtica evoluciona durant uns quants segles i es converteix en la “Clau de sol” actual.

Notacio 9

AFINACIÓ

A l’edat mitjana els instruments tenen una afinació “relativa”. A la nota més greu li assignaven la nota DO i la resta de notes tenen la seva relació exacta amb la nota de referència. Era possible que la nota DO d’un instrument construït a Alemanya no coincidís amb la nota DO d’un instrument fet a França.

Amb l’aparició de conjunts instrumentals grans és necessari unificar l’afinació de tots els instruments per tal que puguin tocar junts indistintament de la seva procedència. Fins al 1859 no arriba l’acord internacional en què s’estableix que la nota LA equival a 435 vibracions per segon.

Actualment l’afinació estàndard és 440. Malgrat això els fabricants tenen tendència a construir instruments lleugerament més alts que l'estàndard i això fa que les orquestres europees afinin a 442 i les americanes a 444. Aquest petit canvi no representa cap problema pels instruments però pot ser una dificultat afegida en el registre agut per les sopranos i els tenors a l’hora d’interpretar obres antigues pensades per una afinació més baixa.


RITME - COMPÀS

El compàs serveix per marcar el ritme. El ritme perfecte és el ternari (el nº 3 té significat esotèric i també representa la Santíssima Trinitat). Es representa amb un cercle. El ritme imperfecte és el binari i es representa amb un cercle sense una part, la qual cosa ens recorda la grafia de la lletra C.


TONALITAT (escala)

A l’inici de les partitures s’escriu el conjunt d’alteracions que defineixen l’escala en què està escrita l’obra, la qual cosa facilita molt la feina del músic a l’hora d’interpretar una partitura.


TEMPO (velocitat)

Els compositors dels segles XVII i principis del XVIII utilitzen la pulsació del cor per indicar el tempo de les seves obres. Si la música era lenta, escrivien rodones i blanques i si era ràpida, negres i corxeres.

Al segle XIX va aparèixer un nou invent, el metrònom. Amb aquest aparell el compositor pot precisar exactament a quin "tempo" vol que s'interpreti la seva obra. Per exemple: "negre = 120" indica que s'han de tocar l'equivalent a 120 negres cada minut, és a dir dues negres cada segon.


Partitura d’orquestra

Les diferents parts, veus o instruments es troben col·locades de forma paralel·la; així, doncs, en vertical les notes i els silencis coincideixen en el temps. Les partitures de piano s’escriuen en dos pentagrames (mà dreta i esquerra) i les d’orquestra tenen un pentagrama per cada instrument o grup d’instruments.

El director treballa amb la partitura general amb informació de tots els instruments de l’orquestra mentre que els músics treballen amb les “particel·les” que corresponen exclusivament a cadascuna de les línies del seu instrument a la partitura general.

La disposició dels pentagrames sempre és la mateixa: primer la família de vent-fusta (flauta, oboè, clarinet i fagot), després el vent-metall (trompes, trompetes, trombons i tuba), a continuació instruments de percussió, el piano, l’arpa i les parts vocals. A la part de baix hi trobem la família de la corda (violins primers, violins segons, violes, violoncels i contrabaixos).

Notacio10
Notacio11

COMENTARI FINAL


El fet que la notació musical sigui reconeguda arreu representa un èxit inapel·lable i això es deu a la seva capacitat d'adaptar-se a les circumstàncies i de donar solucions a les noves necessitats que han sorgit al llarg de la història.

El procés d'adaptació continua i s'enfronta a nous reptes com per exemple els instruments electroacústics, l'escriptura de l'anomenada "música contemporània" i les noves possibilitats que ens dóna la informàtica musical. Avui es pot escriure directament la partitura a l'ordinador i escoltar immediatament el resultat sonor de la composició.

La humanitat ha fet un llarg camí per establir un sistema universal d'escriptura musical acceptat per tothom. Les partitures s'han convertit en un element indispensable per entendre i per estudiar una obra musical. Malgrat això, hi ha qüestions molt importants com l'estil, l'equilibri sonor, el fraseig i l'articulació que requereixen un coneixement profund del compositor i la seva època, per això és imprescindible la figura de l'intèrpret. Res pot substituir el gaudi que produeix l'audició de la música en directe.


Josep Ferré
Orquestra Simfònica Sant Cugat


IL·LUSTRACIONS
1 - Epitafi de Seikilos: Notes musicals sobre les síl·labes del text
2- Neumes sobre text (Wikipèdia)
3- Manuscrit
4- Tetragrama
5- Dibuix monjos amb partitura
6- Himne "Sant Ioannes", notació antiga
7. Himne "Sant Ioannes", notació moderna
8- Valor notes notació antiga (manuscrit)
9- Evolució clau de sol
10-Partitura orquestra de l'arxiu "Orquestra Simfònica Sant Cugat"
11-Fotografia concert "Orquestra Simfònica Sant Cugat"


Darreres notícies

Segueix-nos