Setembre 2020 La Sara Guri, violoncel·lista de l'Orquestra Simfònica Sant Cugat des de fa 25 anys, entrevista Esteve Marquès, de professió luthier, durant la primera fase del confinament la primavera passada.
A La Garriga, població Vallesana de 16.000 habitants, hi viu una persona que ha aconseguit fer realitat el seu somni: ser luthier. Aquesta és l’entrevista que li va fer la Sara Guri, cellista de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat des de fa 25 anys, durant la fase 0,5 de la nova era del SARS-CoV-2.
SG - Quina és la seva professió?
EM - Quina la d’ara o la d’abans? Jo m’he guanyat la vida fent de mecànic torner i de fresador del ram de la metal•lúrgia però de mica en mica gairebé tot sol vaig anat aprenent a fer de luthier, que és al que em dedico ara. La meva professió em va anar molt bé pel domini de les eines i les mides.
SG - Que és ser luthier per vostè o en què consisteix?
EM - Doncs és l’ofici de construir instruments de corda fregada: violins, violes, violoncels, contrabaixos. També és reparar i restaurar instruments.
S’ha de tenir la idea i voler-ho fer. I saber fer-ho bé! S’han de tenir uns motlles i unes eines (algunes me les he fet jo mateix, com les plantilles que m’he fet per determinar el bombat de la tapa i el fons del violí) les fustes, tot el material, etc...
SG - I cal el mateix per fer una viola o un cello?
EM - Sí sí, però els motlles i altres eines són diferents depenent de la mida de l’instrument.
SG - Quan va tenir el primer contacte amb un violí?
EM - A mi m’agradava molt la música i als 7 o 8 anys volia tocar el violí però els meus pares no em deixaven. M’hi vaig enfadar, no els parlava i fins i tot menjava a part! Al final als 17 anys la meva iaia me’n va regalar un, un violí nou francès de la casa Parramon de Barcelona. Jo no sabia ni una nota ni res de res i me’n vaig anar amb un mestre particular a Cerdanyola per aprendre solfeig. Per arribar-hi des de casa meva, com que vivíem a Mas Rampinyo, que està a Montcada i Reixac, havia de caminar uns tres quilòmetres.
SG - I va arribar a fer la carrera de violí?
EM - Quan vaig anar a la mili vaig parar, després hi vaig tornar i així intermitentment. A la meva primera dona tampoc li agradava que toqués i va arribar un moment que vaig dir: o deixo de tocar o em separo.
SG - I què va passar?
EM - Vaig seguir tocant amb el que això comportava, fins que ja de gran un dia a la feina amb les màquines vaig perdre la primera falange d’un dit de la mà esquerra.
SG - Va ser aleshores que es va interessar per la lutheria?
EM - No! Molt abans. De petit, a casa no volien que toqués el violí però els agradava la música. El meu pare un dia va dir: -Avui farem una verra!, que és un contrabaix, i amb un tros de tauló i quatre ferros el va fer i jo estava encantat. I des de sempre he tingut la idea i m’han interessat els llibres que he anat trobant sobre la construcció dels instruments. El primer me’l vaig comprar a Madrid quan feia la mili.
SG - Quants instruments té fets ara?
Doncs 175, entre violins, violes i cellos. No puc parar de construir instruments. Una vegada en vaig fer 10 en mig any! Aquests dies se m’ha acabat la fusta, que em porten de Cremona, Itàlia, i com que no sabia què fer he desenvernissat un violí, l’he desmuntat i muntat i l’he tornat a envernissar.
SG - Per què compra les fustes a Cremona?
EM - Les he comprat a d’altres llocs. Les havia comprat al Canadà o a d’altres llocs europeus. Cremona en principi té la fama perquè és un lloc d’Itàlia on hi ha tradició de lutheria, però podria ser que vinguessin de Romania o la Selva Negra. Són de centre-Europa, fustes antigues que s’han deixat assecar durant anys.
SG - Surten bé aquestes fustes? Quines fustes es fan servir, de quins arbres?
EM - A Cremona em surten molt bé perquè sempre compro el millor, les més cares, n’hi ha de primera de segona i de tercera, i jo compro sempre les extres. I quines es fan servir? doncs la tapa del davant de pi o avet, el fons i els aros de blada, que és “arce” en castellà, el batidor de banús. És aquesta fusta negra que està caríssima. I també pels arcs la "Fusta de Pernambuco" que ve del Brasil.
SG - Quin és l’últim instrument que ha venut?
EM - Un violí, me l’ha comprat un noi que ha marxat a estudiar a Rússia. Ja m’agrada vendre ja, però em costa molt desfer-me de les meves peces, fins i tot tinc malsons quant ja no els tinc a casa. De vegades em fan patir.
SG - En quin sentit?
EM - Doncs que em preocupo per com sonen, què puc fer per millorar-ne alguna cosa, què els passarà una vegada els he acabat...
SG - I té molts instruments repartits pel món?
EM - Ja m’agradaria! De moment persones que tenen un instrument meu n’hi ha unes quantes... El Gerard Claret mateix en té un!
SG - Quina característica especial creu que tenen els seus instruments?
EM - Diuen que tenen un so com de violí antic italià. Jo mateix em sorprenc i m’emociono quan sento algú que els toca. Jo també els provo una mica, els últims que he fet, de violins, sonen moltíssim! estic meravellat i tot.
SG - Puc assegurar que sí, els 6 cellos que he provat tenen un so especial. Una qualitat molt bona en els greus amb molt de cos i ample espectre harmònic. Qui sap si algun dia vindré per emportar-me’n un!
EM - I tant! tu mateixa.
SG - Esteve, gràcies per atendre l’entrevista, fins la propera.
EM - De res, a tu!
Fotografia: Sara Guri
