Aquest serà un concert molt especial per tres motius: la interpretació d’una gran obra simfònica de
Brahms, l'estrena d'una obra -que sempre fa il·lusió, i més si és d'una compositora santcugatenca- i la
màgia del Trio Da Vinci interpretant el Triple de Beethoven. Esperem que en gaudiu!
La «Fantasia fílmica» que avui estrenem és obra de Glòria Villanueva, compositora santcugatenca que va
començar a compondre per al seu instrument, la guitarra clàssica, però aviat va començar a afrontar altres
reptes.

A dia d’avui, el seu catàleg inclou més de 70 títols, incloses obres per a orquestra de cambra i d’altres com
la que estrenem, per a formació simfònica. «Fantasia fílmica» va néixer durant la pandèmia, una època
fosca en molts aspectes, però creativa en molts d’altres. La versió original tenia una durada de vint minuts
i va ser enregistrada en CD per l’Orquestra Filharmònica de Cambra de Catalunya.

Avui, però, n’escoltarem la nova versió, més breu, que n’ha fet l’autora especialment per ser estrenada per
l’Orquestra Sant Cugat a petició del director Jordi Piccorelli. Segons explica ella mateixa, “sovint em
diuen que la meva música sembla una banda sonora. Suposo que és pel fet que escric amb un aire
neoromàntic i un llenguatge tonal; el cas és que vaig decidir compondre una autèntica banda sonora, però
sense pel·lícula. L’he plantejada en tres moviments, com si seguís una narrativa de plantejament, nus i
desenllaç. Cadascú és ben lliure d’imaginar la història que li suggereixi la música”.


A continuació sentirem el Triple concert per a violí, violoncel i piano op. 56 de Beethoven.

Quan Beethoven es va instal·lar definitivament a Viena, el seu cercle de coneixences i amistats es va anar ampliant a poc a poc. El fet de ser considerat ben aviat com un gran compositor i pianista i de ser reclamat com a professor de piano per membres de l’alta societat li va permetre relacionar-se amb diferents personalitats del món polític i cultural.

Alhora, els encàrrecs (ben pagats) mai no li van faltar i aquesta situació entre les altes esferes també li va permetre trobar diferents mecenes que li van arreglar una mica la seva sempre precària situació econòmica. L’amic de més alt llinatge de l’entorn proper a Beethoven era l’arxiduc Rodolf, el darrer dels fills de l’emperador Leopold II, que era alumne de piano de Beethoven.


Portrait of Austrian Archduke Rudolph Habsbourg (1788 - 1831)

Una de les preferències de l’arxiduc era la d’interpretar la part de piano del Trios per a violí, violoncel i piano del seu professor. Cal dir que, al professor, la formació de trio li plaïa de forma especial.

Beethoven va escriure al llarg de la seva carrera un total de dotze obres per a aquesta formació: 9 trios (un d’ells inacabat i l’altre desestimat pel propi autor però recuperat pels editors a títol pòstum), dues obres en forma de variacions i aquest Triple concert per a violí, violoncel i piano. És remarcable el fet que l’obra catalogada amb l’opus número 1 (1795) sigui, precisament, un recull de tres trios per a violí, violoncel i piano. 

L’arxiduc Rodolf hauria volgut que Beethoven li hagués dedicat el Trio núm. 5 op. 70 (1808), però Beethoven no ho va fer. Rodolf es va haver d’esperar fins l’any 1814, en el qual Beethoven, per fi, li va dedicar el famós Trio núm. 7 op. 97 o Trio “Arxiduc”.

És famós no solament pels seus temes, sinó perquè el dia de l’estrena Beethoven va tocar la part de piano i aquesta va suposar la darrera actuació de Beethoven en públic. Pocs mesos abans que Rodolf s’enfadés amb Beethoven per no haver-li dedicat el Trio núm. 5, el mateix arxiduc havia estat l’encarregat d’interpretar la part de piano d’una obra molt especial per les seves característiques úniques.

Es tractava d’una obra en estil concertant que contraposava el grup del trio de violí, violoncel i piano amb una orquestra simfònica. Així, encara que el dedicatari de l’obra va ser el príncep Lobkowitz, el pianista encarregat d’estrenar l’obra va ser l’arxiduc Rodolf. 

El Triple concert conté l’esperit dels antics concerts barrocs («concerti grossi») en els quals un grup d’instruments dialogava amb el tutti orquestral. De tota manera, però, sembla que el domini del llenguatge simfònic de Beethoven (que acabava d’enllestir la Simfonia núm. 3 “Heroica”) el van dur més cap a la forma de la simfonia concertant.

En tot cas, fos perquè amb l’Heroica havia rebut crítiques ferotges, o fos perquè no volia enredar-se en coses noves, l’estructura formal del Triple concert és molt acadèmica i assoleix un perfecte equilibri entre els dos blocs instrumentals. Insistim que la formació de trio era una de les preferides de Beethoven que, fins aquelles dates, ja n’havia escrit 6 de trios.

Recordem que moltes de les obres de música de cambra escrites per Beethoven van ser encàrrecs de músics aficionats per ser interpretades per ells mateixos als seus salons i cambres de música. Aquestes obres d’encàrrec sovint han estat descrites com obres senzilles d’interpretar ja que, suposadament, els intèrprets a qui anaven destinades no tenien el domini tècnic de l’instrument exigible als professionals.

Aquesta opinió, però, és discutible ja que n’hi ha prou de veure les partitures per descobrir que per interpretar Beethoven cal molt més que saber “aguantar” l’instrument. El Triple concert per a violí, violoncel i piano va ser escrit entre els anys 1803 i 1805 (estrenat el 1808) i catalogat entre dues obres importantíssimes en la producció de Beethoven, justament després de l’Heroica
op. 55 i just abans de la sonata per a piano Appasionata op. 57.

Certament, la creació d’un concert amb tres instruments solistes no és gens habitual, encara que si busquem sempre trobarem un parell de concerts de Brandenburg de Bach, algun de Vivaldi per a tres instruments de vent o més modernament un de Barber per a flauta, oboè i trompeta. 

Encara que el propi Beethoven mai no va fer massa cas d’aquesta obra i que alguns envejosos han dit que la part de piano (la que va tocar l’arxiduc) és molt facileta (!), el Triple concert té un encant molt especial, sigui per la seva condició d’obra única en el repertori simfònic, sigui per l’extraordinari paper assignat al violoncel (gens habitual per l’època en què el cello feia bàsicament paper d’acompanyament) o sigui per la lleugeresa i perfecció del darrer moviment (“Rondo alla polaca”), una picada d’ullet cap al dedicatari de l’obra, el príncep polonès Lobkowitz.



"Trio Da Vinci" amb Maria Florea (violí), Blai Bosser (violoncel), Àlex Ramirez (piano)


I finalment "La 4a de Brahms"

Quan acabava una obra d'envergadura, Brahms tenia per costum fer-ne una versió per a dos pianos per poder-la presentar així en una primera audició als seus amics més propers. Entre aquests oients privilegiats s'hi comptava habitualment el seu amor platònic, Clara Schumann (vídua de Robert Schumann), l'opinió de la qual era molt valorada per Brahms.

En el cas de la Simfonia núm. 4, consta que aquesta sessió previa a l'estrena també es va celebrar, però que l'opinió general dels concurrents va ser poc entusiasta. L'estrena simfònica, però (el 25 d'octubre de 1885 a Meiningen, sota la direcció del propi Brahms), va ser un èxit sonat.

Brahms tenia 52 anys. La seva maduresa musical era inqüestionable i la seva militància contra la via oberta per Wagner, també. Brahms es declarava contrari a les formes "modernes", al poema simfònic, al romanticisme esbojarrat. Defensava el classicisme per la seva solidesa en les formes musicals i les tractava amb la intensitat de l’espiritualitat romàntica. Així, aquesta obra és un model perfecte d'estructura simfònica. Per a molts, és l'obra més clàssica de Brahms, sobretot en l'apecte formal. Pel seu regust evocador, el compositor català Xavier Montsalvatge la descrivia amb aquestes paraules: “Sembla voler traduir vivències tardorals, com si l’artista contemplés malenconiosament el curs de l’existència des de la prespectiva de qui guarda darrera seu un passat ric en experiències”.

 Brahms es declarava contrari a les formes "modernes", al poema simfònic, al romanticisme esbojarrat. Defensava el classicisme per la seva solidesa en les formes musicals i les tractava amb la intensitat de l’espiritualitat romàntica. Així, aquesta obra és un model perfecte d'estructura simfònica.  

L'obra va ser iniciada l'any 1884 i acabada a Mürzzuschlag (Estiria) a l'estiu de l'any següent. Val a dir que un incendi va estar a punt de cremar-ne els manuscrits, però Brahms els va salvar a temps. A part del paper rellevant assignat a la trompa al llarg de tota l'obra (especialment al segon moviment), la peculiaritat d'aquesta simfonia la trobem al darrer moviment.

Es tracta d'un moviment simfònic bastit sobre una sola idea musical de vuit compassos presos amb lleugeres modificacions de la cantata BWV150 “Nach dir, Herr” de Johan Sebastian Bach. L'estructura del moviment és una xacona o passacaglia amb la que Brahms demostra el domini més absolut de la tècnica compositiva.

Aquest tema de vuit compassos sona ininterrompudament una vegada i una altra (fins a 35 vegades) mentre les diferents seccions de l’orquestra van fent sonar idees variants, sobreposades a l’idea originària. No hi ha temes secundaris, tot és repetició i variació. Brahms va saber despedir-se del gènere simfònic amb una obra que suposa la culminació de la seva tècnica.

Uns anys més tard (març de 1897) quan Brahms estava ja a les acaballes de la seva vida, la Societat Filhamònica de Viena li va fer un homenatge on es va interpretar aquesta Simfonia núm. 4. El públic, conscient que allò era un comiat, el va ovacionar com mai i el va fer sortir a saludar després de cada moviment de l'obra. Efectivament, aquest concert va significar l'adeu. Un mes després l’autor moria, als 63 anys.


Text: David Puertas, periodista i divulgador musical.
Correcció d'Estil: Daniel Romaní
Maquetació i disseny: Cristina Aymerich
Fotografies:
Interior: cedida
Interior: Portrait of Austrian Archduke Rudolph Habsbourg (1788 - 1831) Wikimedia commons_Johann Baptist von Landi
Interior: "Trio Da Vinci" amb Maria Florea (violí), Blai Bosser (violoncel), Àlex Ramirez (piano) (cedida)
Miniatura i Capçalera: Autor Mané Espinosa