Ana Häsler, mezzosoprano

Creada l’any 1990, l’OSSC ha realitzat més de 500 concerts
En el 25è aniversari del seu debut, l'artista santcugatenca es mostra com una persona sensible i perfeccionista, marcada profundament per les seves arrels familiars multiculturals. Us deixem l'entrevista per conèixer-la més íntimament.

Ana, ens pots explicar com eres de petita?
D'una banda, vaig ser una nena molt activa i esportiva. Era creativa, jugava amb tot allò que estava a mà, fossin joguines de nenes o de nens. Amb els cotxets, animalets del zoo, flors i plantes, etc, formava ciutats a terra i els carrers els delimitava amb llibres. Jugava molt al carrer i també fèiem gimnàstica esportiva amb el grup de noies del barri. Recordo ser la petita del grup amb vuit anys i tenir amigues més grans de tretze o catroce que em portaven a tot arreu. Els meus pares es passaven la vida buscant-me :-)

Als set anys vaig començar els estudis de solfeig, piano i dansa clàssica a l'Estudi Pilar Roig del carrer Xerric. El piano es va convertir de seguida en la meva dedicació principal. Vaig tenir com a professora Maria Marlet, un músic excepcional. Però, d'altra banda, tenia molt món interior i m'entretenia molt sola, fent vestidets als canells, llegint, i sobretot dibuixant i cantant amb el meu pare al seu taller.

Explica'ns com va ser la teva infantesa... Ens pots compartir algun moment feliç?
Els moments més feliços de la meva infància estan lligats als viatges familiars, a aquells divendres que arribàvem de l'escola i agafàvem directament el cotxe per anar-nos de càmping el cap de setmana, i també a la música, a acompanyar el meu pare al seu taller, aquell lloc on tot el que feia era aplaudit per ell (dibuixar, pintar, cantar, observar, llegir...).

Ens agradaria saber com vas descobrir la música i que et volies dedicar al cant.
Diguem que són dues coses molt diferents, encara que en el meu cas força lligades entre si i consecutives.
Com deia abans, vaig començar a estudiar solfeig i piano a l'edat de set anys, una mica perquè els meus pares van detectar la meva inclinació natural cap a la música (a aquesta edat em vaig construir jo mateixa un piano de cartró, amb tecles i tot, que feia sonar tot cantant, i arran d'això els meus pares van pensar que no estaria malament comprar-ne un autèntic) i també perquè, a causa d'uns mals d'esquena que vaig patir, els metges em van recomanar que fes ballet.

Les classes de ballet per aquell temps eren acompanyades amb piano en viu i jo em quedava embadalida escoltant el que tocava la pianista, fins que un dia li vaig demanar que m'ensenyés a tocar alguna cosa. També recordo un Nadal, quan jo tenia vuit o nou anys, en què la Pilar Roig em va fer cantar "Nit de Pau", en alemany, davant de l'arbre i dels alumnes i professors de l'acadèmia. Crec que ja aleshores cantava molt bonic i afinadet.

M'imagino aquesta professió com a molt sacrificada. Hauràs hagut de renunciar a moltes coses segurament.
Si em faig aquesta pregunta sincerament, no penso que he sacrificat res. He seguit sempre el meu camí, que ha estat molt natural i sentit més com una missió de vida que una altra cosa. Per això, m'agrada parlar en aquests termes. No hi ha res premeditat, preestudiat a la meva trajectòria. Tot es va configurant de manera natural. No soc una persona ambiciosa, només aspiro a fer allò que he vingut a fer a aquest món, que és emocionar amb la música dels grans compositors de tots els temps, i compartir aquesta experiència amb el públic.


Què t'agrada fer quan no estàs cantant? 
Des de fa uns anys estic traient endavant diferents projectes que he creat, relacionats amb la promoció de la nova creació musical de dones compositores. He tingut la meravellosa circumstància de ser dedicatària de nombroses obres per part de compositors com Antón García Abril, Miquel Ortega o Juan José Falcón Sanabria. Però actualment soc jo qui es dirigeix a les compositores amb aquests projectes, dels quals en una altra ocasió en contaré més detalls, amb una entusiasta resposta per part d'elles. Grandíssimes dones creadores, com Diana Pérez Custodio, Julia Dopico Vale, Anna Bofill Levy, la mexicana Claudia Herrerías Guerra o Ana Fontecha, formen part del meu món i projectes més imminents. Paral·lelament, he creat "El Argar Musical", un festival de música clàssica de primer nivell que veurà aviat la llum a Antas, Almeria.


Ana, on va ser el teu debut?
Vaig debutar el 1997, en un recital dedicat a Rafael Alberti al Museu del Tabac de Viena, al costat del pianista Aurelio Viribay i organitzat per l'Institut Llatinoamericà de la capital austríaca. El meu germà Rodolfo va llegir poemes d'Alberti entre els cicles de cançons. L'any següent vaig ser seleccionada per al Programa Oficial Espanyol del Centenari de Federico García Lorca i vaig portar un recital homenatge al poeta granadí a Viena, novament, Atenes, Tànger i Tetuan.

L'amor cap a la cançó de cambra i el "Lied" va fer que des dels inicis de la meva carrera m'hagi dedicat amb especial intensitat a aquest gènere vocal que adoro perquè és poesia musicalitzada. I això ho dec a la meva mare, una amant de la poesia des de molt petita.

A la seva escola, a Santiago de Cuba, va ser amiga inseparable de qui més tard fou una de les grans poetes que ha donat Cuba, Pura del Prado. La meva mare m'explicava multitud d'històries de la seva infantesa en aquell col·legi amb la seva amiga, a qui constantment les monges castigaven per escriure poesia. A la meva mare també la van començar a castigar pel fet d'estar sempre amb la Pura (va ser la seva primera gran admiradora), fins que la meva àvia va intervenir: es va presentar a l'escola en plena classe, va agafar la meva mare del braç i se la va emportar.

Ma mare em va inculcar l'amor cap a la poesia. No debades va tenir un fill poeta i, fins i tot l'última nit, abans de tenir una embòlia a l'alba, es trobava llegint poesia. Concretament, l'últim llibre de la poeta gallega Yolanda Castaño. Aquest concert el dedico a la memòria de la nostra mare, el pilar que ha fet possible la nostra família.

CON MIMA EN EL JARDÍN x200

Què els diries a les nenes que et vegin actuar; els podries donar algun consell de cara a la seva formació i pas a la vida professional?
Els consells que jo puc donar - tal com sovint els dic als alumnes amb qui tinc l'immens plaer de treballar - són els que m'han valgut a mi, a la meva vida, i a vegades aquest tipus de consells no són vàlids per a tots per igual. Com ja he dit, no soc experta en estratègies de carrera.

Només he comptat, en el meu camí per aquest meravellós sender de la música, amb una capacitat especial per saber el que volia, per acostar-me a aquelles persones que podien ajudar-me a perfeccionar el meu cant, o a fer algun pas decisiu a la meva carrera. M'importen les persones, no els noms.

No cal comparar-se amb ningú, únicament saber-se escoltar un mateix, saber-se analitzar i acceptar que, encara que la "perfecció" no existeix, hi ha quelcom molt semblant a això. És, sens dubte, l'excel·lència!   Allò al que cal aspirar sense descans per aconseguir ser un professional per molt de temps.

Ja per acabar, aquest any 2022 és el teu 25è aniversari com a professional als escenaris. Què sents en tornar a l'Orquestra Simfònica en aquesta data tan especial?
Efectivament, és meravellós que quan compleixo 25 anys com a professional estigui cantant a casa! Si sempre és una experiència preciosa, aquesta vegada encara més. També per la circumstància que aquests concerts programats amb la Simfònica Sant Cugat estaven previstos per al que fos el primer dia del confinament d'aquesta pandèmia que ens ha assolat el món sencer: el 13 de març de 2020. He d' agrair a tot l'equip que fa possible la temporada de l'Orquestra, especialment en Josep Ferré i la Flora Puntos, per mantenir la il·lusió pels meus concerts, a més de l'esforç incommensurable que han fet sense parar per continuar amb l'activitat musical de qualitat que els identifica!

   ANA Y PAPI JARDÍN VALLDOREIX x300foto mare ana häslerx300

  HANSY Y ANA NIÑOS x300


Entrevista: Cristina Aymerich
Fotos: Cedides

Segueix-nos