Una serenata és una cançó d’amor cantada sota els primers raigs de lluna...
Però en el món de la música clàssica també té un altre significat: es tracta d’obres instrumentals de caràcter lleuger escrites per a fer passar una bona estona, obres que no tenen la transcendència de les simfonies sinó que són més directes i fàcils de pair.
A l’època de Mozart, les “serenates” s’interpretaven com a “música de fons”: es contractava un grup instrumental que anés fent música mentre els convidats xerraven o passejaven pels jardins del palau. La Serenata de Brahms respon a totes dues accepcions: a la intenció romàntica de la cançó de l’enamorat i al concepte d’obra de caràcter lleuger, però en aquest cas pensada per ser escoltada en una sala de concerts.
De jove, Brahms va patir molta pressió pels elogis que Schumann havia fet d’ell, considerant-lo l’autèntic futur de la música germànica i una mena de reencarnació de Beethoven. Amb tantes expectatives dipositades sobre ell, Brahms no volia decebre ningú. Després d’escriure l’impressionant Concert per a piano núm. 1, va decidir agafar aire i presentar dues serenates lleugeres. Avui escoltem la que duu el número 2.
Fauré és un dels asos del pòker de compositors francesos de finals del XIX i inicis del XX juntament amb Ravel, Debussy i Saint-Saëns. A part de compondre un centenar llarg d’obres i de ser director del Conservatori de París, va exercir d’organista des dels 20 anys fins a la seva mort als 79. Entre les seves funcions, estava la de tocar en els oficis fúnebres. Cansat de tant de “rèquiem” trist i fosc, va decidir compondre la seva pròpia música de difunts amb una idea molt més lluminosa i esperançadora: aquí no hi ha la por a la ira de Déu sinó l’esperança d’un cel acollidor on gaudir del repòs etern.
David Puertas Esteve, divulgador musical
Artistes
Júlia Sesé Lara és soprano i directora del cor Bruckner. Graduada en Cant Clàssic i Direcció Coral per l’ESMUC ha ampliat estudis a Holanda, Noruega, Itàlia, França i Espanya. Com a solista ha cantat amb diferents orquestres i ha participat en produccions de teatre musical, com “Mar i Cel”, de la companyia Dagoll Dagom. Dirigeix el Cor Bruckner des de 2007 i el Cor Plèiade des de 2014. Col·labora amb diferents cors com el del Liceu, el del Palau de la Música Catalana, el VEUS de Granollers i amb el “Messies” participatiu de la Fundació La Caixa.
Josep-Ramon Olivé és un dels joves barítons espanyols amb més projecció internacional, gràcies a col·laboracions amb orquestres com Les Arts Florissants o Hesperion XXI i a actuacions en escenaris com el Liceu de Barcelona, el Teatro Real de Madrid o el Festival de Perelada. Graduat en Cant Clàssic i Direcció Coral a l’ESMUC, ha ampliat estudis a la Guildhall School de Londres, on va guanyar la Gold Medal. Col·labora habitualment amb les millors orquestres del país i ha actuat a ciutats com Shanghai, Viena, Londres o Moscou interpretant tant papers operístics com oratoris o lied.
El Cor Bruckner de Barcelona va ser fundat per Sergi Moreno l’any 2003. El 2007 Júlia Sesé va prendre’n la direcció, primer conjuntament amb J. M. Midan (fins al 2009) i després amb Josep-Ramon Olivé (fins al 2012). Des de llavors el dirigeix en solitari. El cor ha col·laborat amb pràcticament totes les orquestres catalanes i ha estat reconegut en diversos certàmens internacionals de cant coral a Burgos (2012), Alacant (2014), Saragossa (2018) o Tolosa (2021).
Jordi Piccorelli és director d’orquestra, graduat a l’ESMUC amb Salvador Brotons i Lutz Köhler, i amb un Postgrau en direcció amb Antoni Ros-Marbà. També és Llicenciat en Història i Ciències de la Música per la UAB i Màster en Musicologia i Educació Musical. Ha dirigit orquestres, bandes, cobles i cors arreu de Catalunya (Barcelona, Girona, Figueres, Vic, Granollers…), a Portugal, i col·labora habitualment amb l’Orquestra Simfònica Sant Cugat. Ha dirigit la Banda Municipal de Barcelona, l’Orquestra Nacional d’Andorra i l’Orquestra del Principat de Catalunya.
Fotos: Júlia Sesé i Josep-Ramon Olivé
