Documents relacionats amb "El Pessebre de Pau Casals" del
FONS "Records de ma vida amb l'Orfeó Català"

Estudi d’El Pessebre de Pau Casals a través del fons documental de M. Cabero Eguía

1. Introducció

Com ja s’ha dit anteriorment, he realitzat aquest cas pràctic sobre l’Estudi d’El Pessebre com a exemple per poder veure en l'àmbit pràctic la utilitat del fons “Records de mà vida amb l’Orfeó Català".

Aquesta part del treball tracta de la croada artística que l’Orfeó Català va fer quan es va estrenar El Pessebre de Pau Casals a Europa des de l’any 1962 fins a l’estrena al Palau de la Música Catalana a finals de desembre de 1967.

Cabero va anar guardant durant anys mentre va ser soci de l'Orfeó Català tota la documentació que va passar per les seves mans relatives a l’entitat. Va entrar a l'Orfeó Català l'any 1905 i va estar-hi en contacte fins a la seva mort, l’any 1986.

Però en el cas de l’estrena d’El Pessebre a Europa, resulta que Cabero no hi va poder assistir a causa d’una recuperació d’una intervenció quirúrgica i va ser la seva filla Conxita Cabero qui es va encarregar d’anar guardant la documentació. A l’arxiu va deixar una nota manuscrita (Manuel, 1962), agraint a la seva filla tot el recull de documentació.

Il·lustració: 60; Manuscrit d M. Cabero. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/06-026-AN.pdf

No obstant això, ell des de Barcelona mentre es realitzaven els concerts i posteriorment, també va recopilar informació.

Abans d’entrar en el tema d’El Pessebre, faig una exposició de la situació política musical durant el franquisme fins que s’estrena a Assís. També s’ha redactat, molt resumida, la biografia de Pau Casals sense entrar massa en detall de la seva part com a compositor, donat que és tan extensa que és impossible introduir-la. També parlo sobre Joan Alavedra, que és l’autor de l’inici de tota aquesta història.

D’altra banda, no he fet un apartat concret d’Enric Casals i Defilló (1892-1986), germà de Pau Casals, setze anys més petit, per no estendrem més. Enric Casals va ser un gran músic que va quedar eclipsat per l’obra de Pau. No obstant això, l’amistat entre els dos va estar per sobre de la circumstància. Era la persona que majoritàriament orquestrava les obres de Pau i qui l’ajudava realitzant el primers assaigs d’orquestra abans que arribés a la destinació el seu germà. També va col·laborar amb el seu germà en el Festival Pau Casals de Prada, entre altres.

2. Context històric

“Els primers anys foren de tímida recuperació, en un posicionament diluït pel temor al nou règim, que perseguia el foment d’institucions culturals, antany signe d’identitat catalana. Desorientats i temorosos els promotors van anar-se acomodant a les exigències del nou sistema, mantenint el català i els ideals en la intimitat de la correspondència personal i adoptant el castellà i assumint, ni que fos de cara enfora, els nous ideals nacionals.”  (Aviñoa, et al., 2002, p. 13).   

Tímidament, es varen anar creant organitzacions musicals. El 1939 es va reorganitzar l’entitat Associació de Cultura  Musical (nascuda el 1931) que abans de la guerra havia assolit més de vint-i-cinc delegacions arreu del país. Aquesta entitat, “... denominada en els cenacles musicals barcelonins La Cultural, mantingué una estabilitat concertística molt gran durant més de cinquanta anys, suplí les deficiències institucionals en els pitjors moments i es diluí el 1983, ...” (Aviñoa, et al., 2002, p. 14).

Durant el franquisme, “L’Orfeó Català és el punt de referència indiscutible de la història coral a Catalunya i per aquesta mateixa raó fou el principal objectiu de les ires repressives del règim sorgit de l’alçament contra la República, que va intentar anul·lar-lo per tots els mitjans. A la mort de Lluís Millet (1941), fou dirigida per Francesc Pujol i a la seva mort  (1945), per Lluís M. Millet...” (Aviñoa, et al., 2002, p. 56). Altres entitats corals, tals com “l’Orfeó Gracienc, l’Orfeó de Sants que van sortejar la postguerra obstinant-se en la interpretació del repertori coral i de les grans obres simfònico-corals” (Aviñoa, et al., 2002, p. 56).

Una formació orquestral que “fou molt activa va ser l’Orquesta Filarmónica de Barcelona, dirigida per Cèsar Mendoza Lassalle entre desembre de 1939 i juny de 1941, que va oferir l’estrena mundial del Concierto de Aranjuez de J. Rodrigo, amb R. Sáinz de la Maza la guitarra.” (Aviñoa, et al., 2002, p. 48).

Una altra entitat, l’Associació d’Amics i Deixebles de Joan Macià i Maria Carbonell es va posar en marxa a mitjans de l’any 1939 i fins a la temporada 1951-1952 no es va legalitzar. Els concerts els realitzaven al Casal del Metge i més tard a l’Ateneu Barcelonès.

Es varen anar fundant diverses entitats, el Fomento Musical de Barcelona, l’any 1944, l’Associació Musical Estela, l’any 1945. La creació de Joventuts Musicals de Barcelona l’any 1952 va ser rellevant per al restabliment de l’activitat musical a Barcelona i també a Catalunya que a més va arrancar els cicles d’Iniciació Musical dels Escolars. Més tard, el 1960 es fundà les Joventuts Musicals de Catalunya. El 1968 es van engegar el Festival Internacional de Música de Barcelona.

A Barcelona el 31 de març de 1944 es va interpretar el primer concert de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, sota la direcció del mestre Eduard Toldrà (1895-1962). Els músics eren majoritàriament de l’Orquestra Pau Casals.

Il·lustració: 61; Portada programa primer concert Orquestra Municipal de Barcelona.
https://usercontent.one/wp/www.historiadelasinfonia.es/wp-content/uploads/2018/08/p_1.jpg

Al fons Records de ma vida amb l’Orfeó Català, no hi ha documentació d’aquesta època. En el Volum II, el primer document és el rebut de Cabero de l’any 1936 i el següent document té data de 1946. L’Orfeó Català va reprendre l’activitat l’any 1945. Com es pot veure, el programa inaugural de l’orquestra va ser escrit en castellà.

Aquests anys de recuperació van ser molt difícils, no obstant això s’anava guanyant terreny i el Palau de la música era la ubicació ideal per manifestar-se contra el franquisme aprofitant els concerts. En un concert de l’Orquestra Municipal de Barcelona, el 9 de novembre de 1945, es va intentar “despenjar una bandera catalana de la claraboia central amb una frase del governador civil de Barcelona, Bartolomé Barba -<<El problema catalán no existe>>-,...” (Cararach, 2007, p. 144). La conseqüència dels fets va comportar una multa econòmica a l’Orfeó Català de 10.000 ptes.

Després d’una etapa d’inactivitat, el 18 de maig de 1946 l’Orfeó Català va realitzar un concert al Palau de la Música Catalana interpretant el Rèquiem de Mozart.

Il·lustració: 62; Circular al soci amb indicacions del concert i de localitats. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/02-001-AE.pdf

A la primera part es va interpretar el Rèquiem de Mozart i la segona es va rendir homenatge als desapareguts mestres Lluis Millet i Pagès, que havia mort el 7 de desembre de 1941 i també a Francesc Pujol, mort el 24 de desembre de 1945. Eren moments de manifestació col·lectiva de dol i homenatge als que havien desaparegut i les circumstàncies del moment no havien afavorit que es realitzés.

La Coral Sant Jordi es va crear l’any 1948 sota la direcció del mestre Oriol Martorell i el 1951 Manuel Cabero i Vernedas va fundar el Cor Madrigal. Pere Artís en el volum 5, Història de la música catalana, valenciana i balear diu que durant la postguerra i fins als nostres dies els Cors de Clavé van aportar els seu gra de sorra en la restauració coral. La seva persistència va donar fruit ja que l’any 1951 es va autoritzar la Federació de Cors de Clavé. Amb Benet Cordomí (1951-1957) al capdavant, “la Federació arribà a agrupar prop de dues-centes entitats” (Aviñoa, et al., 2002, p. 92).

Després d’haver-se prohibit durant uns quants anys El Cant de la Senyera, es va autoritzar, al contrari de l’himne d’Els segadors. A Catalunya, el mes de febrer de 1960, diversos activistes van fer pressió i van aconseguir que les autoritats franquistes fessin renunciar del seu càrrec el director de La Vanguardia, Luis Martínez de Galisonga. Aquests fets van revifar “els ànims per emprendre una nova acció entre els cercles dels que havien iniciat les protestes i dels que espontàniament hi havia intervingut estaven ben vius.” (Cattini, et al., 2006, p. 86).

En aquells moments hi havia formacions catalanistes en l’entorn de l’Orfeó, el Front Nacional de Catalunya, la Unió Democràtica de Catalunya i el col·lectiu Crist i Catalunya. Tot plegat va desencadenar que el 30 d’abril de 1960 el General Franco visités Catalunya sota el nom d’Operación Cataluña. El 20 de maig es commemorava el centenari del naixement d’en Joan Maragall i el 19 el general Franco va assistir al concert que es va celebrar al Palau de la Música que cantava l’Orfeó Català, ja que “volien fer veure que Maragall era un poeta <<dels seus>> perquè havia escrit en castellà al Diario de Bacelona.” (Cattini, et al., 2006, p. 86).

Entre altres obres, en el programa de mà hi constava el Cant de la Senyera, himne de l’orfeó amb lletra de Joan Maragall i música d’Amadeu Vives. Se n'autoritzava la interpretació sempre que no fos abans o al final del concert. Però tres dies abans de l'acte varen prohibir que s’interpretés, ja que els franquistes consideraven que era com un himne que substituïa el vetat, el d’Els segadors.

Il·lustració: 64; Fotografia del 20 de maig de 1960 al Palau de la Música Catalana.
https://imatges.vilaweb.cat/ontinyent/wp-content/uploads/2020/05/Els-Fets-del-Palau-de-la-Musica-el-19-de-maig-de-1960-18134127-e1589802105399-604x270.jpg 

En assabentar-se'n, les forces catalanistes, amb Jordi Pujol al capdavant, varen imprimir la lletra del Cant de la Senyera i a l'inici de la tercera part, just quan l’orfeó hauria d’haver cantat el Cant de la Senyera, es van llençar els fulls impresos i els activistes assistents  iniciaren l’entonació a la qual ràpidament s’hi va afegir el públic assistent i finalment els cantaires.  J. Pujol no hi va assistir, ja que prèviament se’l va avisar que hi hauria una cinquantena de policies de paisà. No obstant això, va ser detingut després.  La visita de Franco en l’Operación Cataluña va ser un fracàs, però per aquests fets a  Pujol li varen fer un consell de guerra que va condemnar-lo a set anys de presó. Pujol va declarar “[...] perquè si els fets  que motiven la nostra actitud no desapareixen, situacions com aquesta s’aniran repetint perquè responen a una joventut que va a més i que es presenta com un pregon signe d’afirmació. La decisió del consell de guerra no resoldrà res. Els problemes arrenquen de més al fons.” (Cattini, et al., 2006, p. 87)

Joan Anton Maragall, president de l’Orfeó Català, va fundar l’any 1971 el Fòrum Musical i “sota la responsabilitat d’Antoni Sàbat, que administrava l’Orfeó des de 1963, Fòrum Musical es féu càrrec de l’administració del Palau, de les activitats de la sala i de la publicació de la revista Guia Musical, que ja tenia una certa història, així com de la programació de concerts.” (Aviñoa, et al., 2002, p. 23).

Pere Artís en el seu llibre El Cant Coral a Catalunya (1891-1979), explica que a la fi dels anys cinquanta, va finalitzant l’etapa anterior mostrant “els primer símptomes d’una lleu obertura política i d’una lenta recuperació cívica i cultural. Tot, fins ara, havia estat resistència, rememoració d’un passat immediat que calia salvar de l’oblit i transmetre a les noves generacions.”  (Artís Benach, 1980, p. 187). I continua dient que “També, molt tímidament, s’iniciava una perspectiva històrica en la qual, i en l’àmbit de la música coral, impuls dels nous temps imposaria altres condicionants estilístics i estètics.“ (Artís Benach, 1980, p. 187).

Els anys seixanta van significar un nou ressorgiment de la catalanitat. Havien nascut noves generacions que no havien viscut la guerra i d'amagat van anar construint un nou futur creant “organitzacions clandestines que reclamaven alhora l’establiment d’un regim democràtic i les llibertats nacionals de Catalunya” (Artis & Millet i Loras, 1991, pág. 205).

El naixement d’editorials “al serveis del llibre català; proliferaven els premis literaris; es publicava la revista Serra d’Or; les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, eren indicatives del nou esperit que començava a imperar en l’església catòlica catalana; naixia el moviment de la Nova Cançó...” entre moltes altres accions espontànies. (Artis & Millet i Loras, 1991, pág. 205).

L’activisme català es va començar a reorganitzar i manifestar per recuperar l’espai que havia perdut.

3. Pau Casals

Pau Casals i Defilló va néixer al Vendrell el 29 de desembre de 1876. El seu pare, Carles Casals i Riba (1852-1908) fill de Miquel Casals i d’Eulàlia Riba, va néixer a Barcelona, però es traslladà al Vendrell, va ser organista i mestre de capella i fundà junt amb el seu amic Peret (barber i guitarrista) el cor La Lira del Vendrell. La seva mare, Pilar Defilló (1853-1931), va néixer a Mayágüez (Puerto Rico), ja que els seus pares, Josep Defilló i Raimona Amiguet havien emigrat des del Vendrell a Cuba.

Casals va viure una infantesa en un entorn musical i el seu primer mestre va ser el seu pare. Va mostrar grans habilitats per la música ja des de petit, tocant el piano i el flabiol, cantant a l’escolania de la parròquia del Vendrell.

Quan va ser prou gran per poder tocar l’orgue va iniciar els estudis. En un concert del Trio Clàssic, Pau va sentir el so del violoncel i fou a partir d’aquest moment quan s’interessà pel violoncel. Allò va provocar que els seus pares li compressin el primer de la mida adequada a un noi de dotze anys. Pau es va traslladar a Barcelona amb la seva mare per tal de poder estudiar l’instrument i va iniciar-lo a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Paral·lelament també va estudiar composició amb Josep Rodoreda, fundador i director (el 1886) de la Banda Municipal de Barcelona. (Albet, 1985, p. 6).

Casals va desenvolupar una nova tècnica de tocar el violoncel que va ser acceptada pel Jurat de l’Escola Municipal. Als inicis del 1889 va estrenar-se com a professional tocant a les nits al cafè Tost. El propietari d’aquest establiment convidà Casals a veure el primer concert que Richard Strauss va fer a Barcelona. (Albet, 1985, p. 6).

L’any 1890 va trobar en un farcell de papers de música en un magatzem. “Es tractava de l’edició parcial de les Suites, per a violoncel sol, de Bach, realitzada per Grützmacher; mai ningú no li havia parlat d’aquestes obres...” Casals les va adquirir. Aquestes obres han estat les més preferides de Casals que durant molts anys va estar tocant diàriament. (Albet, 1985, p. 7).

Casals anava compaginant els estudis amb les composicions i a principis de l’any 1895, amb el suport de la Reina regent Maria Cristina, va anar a estudiar composició a Brusel·les amb Gevaert. Gevaert tenia ja una edat avançada i per aquest motiu no va acceptar donar-li les classes. A causa d’això, la reina li va retirar l’ajut i Casals es traslladà a París on va viure una època bastant dura mentre tocava a l’orquestra del music-hall Follies-Marigny, cobrant pocs francs diaris, fins que va retornar al Vendrell. (Albet, 1985, p. 10).

En arribar a Barcelona va ser contractat com a violoncel de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu i més endavant va iniciar concerts de cambra amb Enric Granados. Més tard actuà amb la Simfònica de Madrid. Després d’aquest concert i altres fets, la Reina Maria Cristina li lliurà diners per comprar un nou instrument. (Albet, 1985, p. 11).

Durant els anys següents, va viure en diversos països i va realitzar concerts arreu del món. A més de les seves qualitats artístiques, Casals també en tenia d’organitzatives, ja que a l’Arxiu del Museu Pau Casals es troba una col·lecció de llibretes amb les adreces dels contactes que anava coneixent en diversos països. Tenia una llibreta per cada país (Espanya, Anglaterra, Àustria i Rússia). (Albet, 1985, p. 13).

El primer concert com a director d’orquestra fou a París amb l’orquestra Lamoureaux, el 7 de febrer de 1908. Aquell mateix any, Casals va realitzar el seu primer concert com a violoncel·lista solista al Palau de la Música Catalana interpretant obres de solista i també fent duo amb el pianista Benvingut Socías.

Il·lustració: 65; Portada programa primer concert de Pau Casals com a solista al Palau de la Música Catalana. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/01-032-AI.pdf

Durant la dècada dels anys deu, Casals no va parar de realitzar concerts per tot el món. Uns anys més tard va debutar al Palau de la Música presentant l’Orquestra Pau Casals. Això passava el 13 d’octubre de 1920. Segons explica Cararach, tot i que “no hi va anar gaire gent, va ser l’inici d’una feliç aventura que ell va pagar durant set anys amb el que guanyava com a solista fins que va aconseguir que l’orquestra s’autofinancés i es convertís en una referència de la música de qualitat de Barcelona.” (Cararach, 2007, p. 147).

En aquest concert es va interpretar “la Suite en re per a orquestra, de Johann Sebastian Bach, la Setena Simfonia, de Beethoven, Ma mère l’oie, de Ravel, i el poema simfònic Ideals, d’Emmanuel Móor.” “El material de què se servia l’Orquestra Pau Casals procedia de la biblioteca arxiu del director wagnerià Hans Richter, que Casals havia adquirit feia poc a la seva vídua.” (Albet, 1985, p. 25).

Durant aquests anys, convidats per Casals, van passar compositors i músics d’arreu del món incloent-hi directors que es van posar al capdavant a l’orquestra. Uns anys més tard, va “crear l’Associació Obrera de Concerts que posés a l’abast de la classe treballadora la gran música simfònica, el 16 de maig de 1926 també al Palau.” (Cararach, 2007, p. 149).

Aquesta etapa, en la qual s’interpretaren més de tres-cents cinquanta concerts, va durar setze anys. La coral que col·laborava assíduament amb Casals va ser l’Orfeó Gracienc. “Sembla que la voluntat de l’Orfeó Català per col·laborar amb l’Orquestra Pau Casals no fou tan decidida."   (Albet, 1985, p. 26).

L’any 1926 Casals crear l’Associació Obrera de Concert realitzant nombrosos concerts que s’interpretaven al Teatre Olímpia els diumenges al matí amb una assistència de dues mil persones. (Albet, 1985, p. 30). Posteriorment, el 13 de març de 1931 després de l’actuació d’un concert a Suïssa, a través d’un telegrama, se li va notificar la mort de la seva mare. Va retornar al Vendrell per assistir a l’enterrament. (Albet, 1985, p. 31).

Durant els primers anys trenta, Casals va deixar de tocar a diversos països, com ara Alemanya i Itàlia, per demostrar el seu rebuig contra el feixisme. I quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola, el 18 de juliol de 1936, Casals es trobava “al Palau de la Música Catalana, la Novena Simfonia, de Beethoven, que havia de ser interpretada en els Jocs Olímpics que s’havien de celebrar a Montjuïch com una rèplica als organitzats a Berlín. La notícia de la revolta militar fou comunicada a Casals per un missatge enviat pel Conseller de Cultura, Ventura Gassol. Malgrat que el concert havia quedat suspès, els músics, consultats per Casals, decidiren de finalitzar l’assaig amb el moviment que faltava, l’Himne a l’Alegria, cant de fraternitat, de Beethoven i de Schiller.” (Albet, 1985, p. 33). Segons explica Cararach, amb paraules de Casals va dir “Benvolguts amics, no sé quan tornarem a estar junts novament. Com un adéu de cada un als altres, podem tocar el Final?, >>Van contestar: “ Sí, toquem el Final!” >> L’orquestra tocà i el cor cantà com mai no ho havíem fet [fa referència a l’Himne a l’Alegria de Friedrich Schiller]: Tots els homes s’agermanen on les ales van tocant! >>Les llàgrimes no em van deixar veure les notes...” (Cararach, 2007, p. 150). Durant la guerra Casals va fer costat a la República. Albet escriu les paraules de Casals d’aquells moments: “No oblido mai la meva humil naixença, i em sentiré sempre al costat del meu poble.” (Albet, 1985, p. 34).

Pau Casals s’exilià i fixà la seva residència a Prada de Conflent i tot i que estudiava moltes hores diàries, li era impossible tocar amb públic. No obstant això, va donar suport econòmic per la causa allà a on va poder. És durant aquesta època que Casals inicia la partitura d’El Pessebre de la qual ja parlaré més endavant.

L’any 1945, motivat per l’horror de la bomba d’Hiroshima i Nagasaki i el desencant que li produí “que el govern anglès no actués per a treure el general Franco, féu que Casals fes pública la seva decisió de no actuar més ni Anglaterra ni als Estats Units: <<No continuaré tocant després d’això>> digué el músic.” (Albet, 1985, p. 36). A partir d’aquests fets, els concerts que realitzava eren a benefici de refugiats, refusant moltes altres actuacions amb solistes i directors importants arreu del món.

El maig de 1950 va crear a Prada de Conflent el Festival de Música Pau Casals, en el qual ell va participar fins a l’any 1966. En aquest festival hi intervenien músics d’arreu del món. El gener de 1955 va morir la seva dona Frasquita Vida i Casals va anar al Vendrell a enterrar-la, ja que era la voluntat d’ella. Aquesta va ser la darrera vegada que va visitar Catalunya. L’any següent va canviar la seva residència i va establir-se a Puerto Rico. El 1957 es casà amb Marta Montáñez, una porto-riquenya alumna de Casals, nascuda a la mateixa població que la seva mare.

L’abril de 1958, Casals va rebre una invitació per tocar a l’Assemblea General de les Nacions Unides, en el transcurs del Dia de les Nacions Unides, acte que es feia per a commemorar la seva fundació. Com ho explica (Baldock, 1994), tot i que primer va refusar la invitació, finalment hi va accedir. La guerra va afectar Casals. Va viure la constant baralla d’Espanya per conservar les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines. Quan tenia trenta-vuit anys, a París, la seva carrera va quedar truncada per la Primera Guerra Mundial i vint anys més tard es va exiliar a causa de la Guerra Civil Espanyola. La guerra va afectar “els primers setanta anys de la vida de Casals: la pau seria la preocupació predominant dels darrers”. (Baldock, 1994, p. 284) .  El 24 d’octubre de 1958 es va realitzar el concert a l’ONU. Casals volia fer un discurs transmetent un missatge de pau, però no li van permetre donat que a la sala de l’Assemblea General només podien parlar els delegats. A causa d’això, el seu missatge es va inserir al programa de mà. (veure el missatge a la il·lustració núm. 78 de la pàgina núm. 72). Aquest missatge es va fer famós, ja que el concert es va difondre per ràdio i premsa arreu del món.

Després d’aquest esdeveniment, en referència a l’obra El Pessebre, Casals “va pensar que es podria aprofitar com a al·legat en defensa de la pau en lloc de servir de celebració d’aquesta. Va demanar a Alavedra que hi afegís una última part que subratllés el tema de la pau i la fraternitat”. (Baldock, 1994, p. 297). Es tracta de la part final, de l’Adoració que acaba amb el  triomfant Hosanna i Glòria per a cor, soprano i orquestra.  Durant el novembre de 1961, Casals va realitzar un concert a la Casa Blanca dels Estats Units davant del president John F. Kennedy. (Baldock, 1994, p. 291).

Dos anys més tard Casals va rebre la Medalla de la Llibertat dels Estats Units atorgada pel president John F. Kennedy l’any 1963. El 24 d’octubre de 1971, el secretari general de les Nacions Unides, U Thant, va convidar a Casals a interpretar a la seu de les Nacions Unides l’himne a la pau que l’hi havia encarregat. Després del concert rebé de mans del secretari general “la Medalla de la Pau de les Nacions Unides, en reconeixement a la seva trajectòria personal i el seu compromís per la justícia i per la pau al món. El discurs de Pau Casals, en agraïment a aquesta distinció, començà amb la frase “I am a Catalan” que passà a la història.” (Generalitat Catalunya, 2021). En acabar el discurs, Casals va tocar El cant dels ocells.

Pau Casals no va tornar a posar els peus a Catalunya i va morir a Puerto Rico el 22 d’octubre de 1973. L’any 1979 les seves despulles es van traslladar al Vendrell.

4. El Poema El Pessebre de Joan Alavedra

Joan Alavedra i Segurañas (1896-1981) va néixer i morí a Barcelona. Va ser primer secretari dels presidents Macià i Companys entre els anys (1931-34). “Els fets d’octubre de 1934 li van comportar tres mesos de presó al vaixell <<Ciudad de Cádiz>> i en ser alliberat va decidir deixar totalment la política i dedicar-se a escriure. Fou precisament llavors, que pel Nadal de 1934, que va iniciar el poema El pessebre,...” (Roig Rosich, 1996, p. 6).

A partir de l’any 1935 va participar a Ràdio Barcelona. Va exiliar-se a França amb la seva família, on el 1939 continuà amb l’escriptura del poema que després Pau Casals va musicar. Va ser autor de la biografia de Pau Casals.

Però anem a l’inici de tot. La història d’El Pessebre es remunta quan Joan Alavedra, després d’anar a comprar unes figuretes de pessebre a la Fira de la Catedral de Barcelona, la seva filla Maria de cinc anys li va demanar que li escrivís un vers. “Es tractava de fer parlar aquelles figuretes que tenia davant els ulls. I de fer-les en un llenguatge entenedor per a una nena. Què havien de dir? El sentit del pessebre, és a dir, la transcendència del Naixement...” (Alavedra, 1972, p. 120).

Alavedra va iniciar el poema, però no el va poder finalitzar. En acabar la guerra civil, una nit de gener va marxar cap a l’exili a França amb la seva família a través de les muntanyes nevades pel Coll d’Ares. Tot i que la família va haver de desprendre’s de les pertinences, dins d’una maleta el poema es va salvar.

Va coincidir a París amb Pau Casals i després d’alguns esdeveniments van decidir les dues famílies anar a viure a Prada, llogant i compartint la “Vil·la Colette”. L’any 1943 Alavedra s’assabenta que a Perpinyà se celebraven uns Jocs Florals de la Llegua Catalana i va decidir acabar el poema i enviar-lo. Alavedra va guanyar la Flor Natural. És curiós que Joan Alavedra no va dir-ne res a Casals i aquest se'n va assabentar pels diaris. Naturalment, el va felicitar.

A la fotografia de la pàgina següent es veu Joan Alavedra acompanyat de la seva filla Maria a l’Ajuntament de Perpinyà el dia 1 de maig de 1943 quan va anar a recollir el premi dels Jocs Florals pel poema “El Pessebre”. La fotografia l’he localitzada al fons fotogràfic digital d’El Pessebre que es troba a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Il·lustració: 66; Foto: Joan Alavedra i la seva filla Maria a l’Ajuntament de Perpinyà.
Autor: Juan Ribiére. 1/05/1943. ANC1-367-N-1038.

5.  El Pessebre de Pau Casals a través del fons

Al cap d’uns mesos d’aquells Jocs Florals, per Sant Joan, Pau Casals li va regalar a Joan Alavedra, una part musicada d’El Pessebre.

Fotografia de l’esquerra, localitzada a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC1-367-N-3543) correspon a una reproducció d’una pàgina de la part del poema musicat per Casals. Es veu a dalt la dedicatòria que li va escriure per Sant Joan de l’any 1943 a Prada.

A partir d’aquí comença una nova etapa, Casals va anar escrivint la música de cadascuna d’aquelles figuretes del pessebre dibuixant-hi l’esperit nadalenc. Però va adonar-se que, al poema, hi faltava la part de l’Adoració i li va demanar a Alavedra que l’escrigués, de manera que així, el poema es va ampliar.




Il·lustració: 67; Reproducció de la partitura original d'El Pessebre (1943).
ANC1-367-N-3543

La lletra del poema El Pessebre es va acabar d’escriure l’any 1948 i en alguns dels versos es pot observar el reflex de l’exili com ara en el “Cor dels Camells”:

“...

Que en són de pesats

els pendents sobtats

d’aquestes muntanyes!

Quan s’acabarà

tan llarg caminar

per terres estranyes” (Alavedra, 1972, p. 59)

Alavedra en aquest passatge immortalitza la fugida per les muntanyes que va patir amb la seva família.

Però la música de l’oratori no es va acabar fins a l’any 1960 i l’orquestració va anar a càrrec d’Enric Casals (1892-1986), germà de Pau Casals.

La partitura El Pessebre

Seguint l'esquema del poema del seu amic Joan Alavedra, Pau Casals va crear El Pessebre amb diferents números musicals agrupats en diferents parts després del Pròleg, que està compost per una sardana, les parts "Cap a Betlem", "La caravana dels Reis d'Orient", "El Pessebre" i "L'adoració".

PRÒLEG             I Preludi

                            II L’anunciació als pastors

PART I                Cap a Betlem

                            III L’home del pou

                            IV El pescador

                            V L’home que llaura

                            VI L’estel

                            VII La parella de la portadora

                            VIII La vella que fila

PART II               La caravana dels Reis d’Orient

                            IX La caravana

                            X Els tres patges

                            XI Cor dels camells

                            XII Cor dels Reis Màgics

PART III              El Pessebre

                            XII Preludi del Pessebre

                            XIV La Mare de Déu

                            XV Sant Josep

                            XVI La mula de l’estable

                            XVII El bou de l’estable

PART IV              L’adoració

                            XVIII La Nit de Nadal

                            XIX El plor de l’infant Jesús

                            XX L’arribada dels pastors

                            XXI Els tres Reis

                            XXII Hosanna

                            XIII Glòria, Glòria, Glòria

Les parts corals com el "Cor dels camells", el "Cor dels Reis Màgics” i "El plor del nen Jesús" tenen una escriptura contrapuntística i una harmonia complexa. Només intèrprets i cors amb gran preparació poden interpretar aquesta obra.

El darrer cor "Glòria, Glòria, Glòria" és completament diferent de la resta. És un cor homofònic on totes les veus articulen el text de forma simultània, amb uns valors molt pausats i una harmonia bàsica basada en tres acords tríades (Tònica, dominant i sots dominant) amb la incorporació de dos acords com són el relatiu menor i dominant de la dominant. En resum el cor final utilitza els acords majors triades de Fa, Sib, Do / Rem i Sol. Podem dir que el cor final està pensat per permetre la participació de tot el públic i en comparació amb la resta és transparent i assequible per a tota mena de cantaires.

Pau Casals va escriure el cor final d’El Pessebre" pensant en la participació del públic com un himne per la pau universal. Aquest cor final participatiu representa també un homenatge a la figura de J.S. Bach l'obra del qual va ser una verdadera llum que va il·luminar la vida i l'obra de Pau Casals. Els corals de J. S. Bach representaven la veu del poble en les seves obres religioses com cantates i oratoris.

El mestre Oriol Martorell, a la publicació “Miscellanea Barcinonensia, revista de investigación y alta cultura” de l’any 1968 que publicava l’Ajuntament de Barcelona, escriu sobre El Pessebre de Pau Casals, un cop ja realitzades les funcions a Barcelona i diu:

“Pau Casals al escribirlo, quiso y supo ser fiel a la música que siempre ha amado y a la que ha servido como nadie, y es indudable que tenía que hacerlo así si quería ser sincero consigo mismo, dando a la intemporalidad de unos principios musicales inmutables la fisionomía propia de su fuerza e imaginación creadores, tan vinculadas al espíritu tradicional de su pueblo. En <<El Pessebre>>, Casals ha unido, con mano maestra, las características raciales de las más típicas constantes de la música catalana con un lenguaje de validez universal, con el que rinde culto a las distintas estéticas que han presidido su ya legendaria carrera artística ¡, desde el concepto arquitectural bachiano hasta la más espontánea expresividad romántica. Sólo podemos juzgar <<El Pessebre>> teniendo en cuenta los propósitos y las ambiciones de su autor y las circunstancias que motivaron y rodearon su gestación una vez puesto en esta situación, la única válida, comprobaremos cómo Casals alcanza plenamente los fines propuestos, gracias a una fértil imaginación melódica, a unas estructuras generosamente desarrolladas y modélicamente dibujadas, a su firme e inmutable fidelidad a unos credos estéticos que siempre ha tenido por norte y guía, a unos sentimientos y unas emociones libremente expresados”. (Martorell, 1968, págs. 161-162).

6. L’estrena a Acapulco

El 22 de desembre de 1960 es va estrenar l’oratori El Pessebre al Fuerte de San Diego d’Acapulco (Mèxic). L’oratori, compost per Pau Casals (1876-1973), sobre el poema El Pessebre de Joan Alavedra (1896-1981).

 A la il·lustració de sota hi ha la reproducció de la portada del programa de mà de l’estrena d'El Pessebre a Acapulco el 22 de desembre de 1960, localitzat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Il·lustració: 68; Portada programa El Pessebre Acapulco. ANC1-367_2569

A sota, fotografia del concert al Fuerte de San Diego d’Acapulco, on es pot veure Pau Casals assegut dirigint l’estrena d’El Pessebre.

Il·lustració: 69; El Pessebre. Fuerte de San Diego d'Acapulco.17/12/1960.
ANC1-367-N-5000

Si busquem a les hemeroteques dels diaris d’aquí de tirada nacional del desembre del 1960 no hi trobarem res sobre l’estrena de l’oratori El Pessebre a Acapulco el 17 de desembre. Segur que la premsa espanyola tenia coneixement de l’estrena de l’obra, però no interessava que se’n parlés. No obstant això sí que es troben escrits en publicacions de diaris estrangers i també en publicacions catalanes, però editades fora de Catalunya.

Havia passat més d’un any de l’estrena i al diari El Destino del dia 19 de maig de 1962 va aparèixer la notícia de la representació d’El Pessebre a San Francisco i en la qual es comunicaven les futures representacions d’El Pessebre arreu del món (Polo, 1962). A Manuel Cabero no se li va escapar aquesta notícia que també va classificar en el seu arxiu.

A la notícia de Polo, es fa esment dels concerts d’El Pessebre a San Francisco (EUA) en els quals explica que el dia 18 de març el va dirigir Enric Jordà i els dies 19 i 20 de març, Pau Casals. Fa referència als concerts que l’any següent (1963) Casals té la intenció de dirigir arreu de món per tal de recaptar fons amb la finalitat de <<conservar la dignitat, l’amor i la fraternitat entre els homes>> (Polo, 1962, p. 2).

Il·lustració: 70; Destino 19/05/1962. El Pessebre. San Francisco, Autor Marco Polo. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/06-049-AO.pdf pàg. 2

A la notícia es veu una imatge de Pau Casals assajant El Pessebre i el contingut fa referència a les tres funcions a San Francisco per l’orquestra San Francisco Simphony: la primera sota la direcció d’Enric Casals, germà de Pau Casals i les dues següents sota la del mateix Pau Casals. Al final del retall de premsa hi ha un comentari musical dient que
"La partitura de l'oratori és extraordinàriament melòdica, per a solistes, cor i orquestra. La crítica diu que està dins de la tradició de Wagner, Moussorsky i Brahms. L'influent crític musical de San Francisco, Alfred Frankestein, ha escrit << Pau Casals és l'únic compositor viu que pot escriure una obra llarga com si el segle XX no hagués existit i fer que la prengui un completament de debò. Les seves principals característiques són les del propi Casals: és càlida, cordial, genial i humana fins al grau més elevat >> (Polo, 1962, p. 2)

7.L’Orfeó prepara El Pessebre

L’any 1962 el director titular de l’Orfeó Català era el mestre Lluís Maria Millet i Millet (1906-1990) que ho va ser entre els anys 1945 i 1977; Fèlix Millet i Maristany (1903-1967) va ser president entre els anys 1951-1967. El mes d'agost del 1962 quan l'Orfeó Català ja estava assajant des del mes d'abril l'oratori d'El Pessebre, l'equip directiu de l'Orfeó va redactar una circular que deia:

“Abans que aquesta Circular arribi a les mans dels nostres socis, als quals va especialment adreçada, s’ha divulgat la notícia de l’excursió de l’ORFEÓ CATALÀ a Itàlia i França, amb motiu de l’estrena a Europa de l’oratori “El Pessebre”, del nostre Pau Casals.” (Orfeó Català, 1962, p. 1)

Aquesta circular es troba al Fons: RMVOC M. Cabero, http://arxiu.net/RMV/06-024-AE.pdf

L’expectació era tan gran que s’havia filtrat la notícia abans que s’anunciés oficialment. L’estrena estava prevista que es realitzés a la ciutat d’Assís en el marc dels festivals de la Sagra Musicale Umbra el 23 d’octubre de 1962. “Cap altre marc no fora tan escaient com l’antiga basílica de la ciutat de Sant Francesc, amarada encara de l’encís i la pau que hi trobava i expandia el sant fundador, el joglar de Déu, músic i poeta que hi inaugurava la piadosa tradició dels pessebres.” (Orfeó Català, 1962, p. 2). No era casual que l’estrena es realitzés a Assís,

“Tradicionalment es diu que la representació del pessebre té els seus inicis l’any 1223, quan sant Francesc, per celebrar la nit de Nadal amb els seus germans, i a conseqüència de l’ordre del papa Innocenci III que havia prohibit les representacions a l’interior de les esglésies, organitza una celebració en el bosc de Greccio portant-hi un bou i una mula... Per tant, es considera sant Francesc d’Assís com a <<inventor del pessebre>>”. (Llacuna Ortínez, 2003, p. 2).

Il·lustració: 71; Circular núm. 58 de l’Orfeó Català d’agost de 1962. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/06-024-BE.pdf p.8

Passant els anys, a través dels franciscans, els dominics i els jesuïtes, el costum es va estendre per la zona del Mediterrani. No obstant això, el pessebre tal com avui dia es realitza, és del segle XVI, encara que es poden trobar representacions anteriors de pintures i escultures. (Llacuna Ortínez, 2003, p. 2). La paraula pessebre vol dir menjadora de bestiar i prové del llatí “praesepe” i “per tant fa referència al lloc on diuen els evangelis que va ser col·locat Jesús un cop va néixer.” (Llacuna Ortínez, 2003, p. 2).

A la mateixa circular, també parla de les pintures d’escenes del pessebre que Gioto va pintar a la basílica d’Assis al segle XIII. Després d’Assís, el cor va anar a Florència on farien dos concerts de l’oratori. I després, abans d’emprendre el camí de tornada, s’arribarien fins a Roma per gaudir d’una audiència amb el Sant Pare Joan XXIII. De tornada, a les terres de França es faria una funció a Tolosa.

A part de la notícia de l’excursió a Itàlia i França, a la circular també es feia esment de la pèrdua de dos músics emblemàtics per la entitat durant aquest primer semestre d’any 1962, Eduard Toldrà (1895-1962) i Emili Vendrell (1893-1962).

L’Orfeó realitzava els darrers preparatius i la direcció de l’Orfeó Català va planificar el viatge organitzant-se amb responsables de direcció general, delegats de relacions públiques oficials, coordinadors d’itineraris i delegats pels diferents hotels a totes les poblacions, etc.

Durant els dies anteriors a la marxa, l’entitat va lliurar el programa de viatge als cantaires. El viatge es va fer en tren. Va sortir de l’Estació de França de Barcelona el 19 de setembre a les 6:55 hores i va arribar a Assís el 20 de setembre a les 13:22 hores. Es van realitzar unes quantes parades per canviar de tren i aprofitar per fer alguns àpats. Hi havia l’opció de poder viatjar amb llitera. En total, van viatjar a l’anada unes trenta hores.

L’organització els va lliurar unes notes amb consells pel viatge i els hotels, com el de tenir cura de la veu, de parlar amb la veu baixa, no fatigar-se, procurar descansar, de dormir i també sobre la conducta que havien de tenir als hotels com ara ser puntuals entre altres advertències. També hi havia recomanacions per a tota la massa coral indicant que

“Els cantaires acataran escrupolosament els responsables de la disciplina en cada grup, els noms dels quals es donen en instruccions apart, i el responsable de la disciplina en general, el Secretari senyor Miquel Saperas, com si es tractés de la pròpia Junta Directiva i dels Mestres. No fer cap mena de manifestacions, sobretot de caràcter polític, amb els naturals dels països que anem a visitar.  Penseu que la nostra excursió no té cap més altre caràcter que l’exclusivament artístic en quant a Assís, Florència i Toulouse; i en quant a Roma l’objecte és fer un acte d’acatament al Sant Pare.” (Orfeó Català, Normes. Assís, Florència i Tolouse, 1962).
Aquestes normes formen part del Fons: RMVOC M. Cabero

Il·lustració: 72; Fotografia del darrer assaig de l’Orfeó Català abans de sortir direcció Assís. La Vanguardia 16 de setembre de 1962.
Foto: Pérez de Rozas. Fons: RMVOC M. Cabero. http://arxiu.net/RMV/06-049-AO.pdf

L’últim assaig de l’Orfeó Català abans de marxar direcció Itàlia es va realitzar a la sala d’assaigs de l’Orfeó Català al Palau de la Música Catalana i un cop finalitzat es van recordar les darreres recomanacions verbals que consten escrites per A. Llopis a La Vanguardia del dia 16 de setembre de 1962:

• "Que cap orfeonista s'oblidi de la mantellina.
• Blanca? - pregunta una veu cohibida
• Negra, per l'audiència, sempre negra. I que ningú s'aturi davant els aparadors dels magatzems. Cal ser molt puntuals.” (Llopis, 1962, p. 4).

A la circular dels socis de novembre de 1962, indica que encara que es va publicar a La Vanguardia la fotografia del darrer assaig abans de marxar cap Itàlia, va ser una errada, ja que se’n va fer encara un més.

 


Il·lustració: 73; Recordatori de mort d'Emili Vendrell. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/06-024-AE.pdf

8. El Pessebre a Assís

Enric Casals es va cuidar de contactar amb els solistes i de fer alguns assaigs previs amb l’orquestra. Dos dies abans a Assís ja havien arribat Pau Casals, Joan Alavedra i els solistes Montserrat Caballé, Roser Gómez, Raimon Torres, Joan Oncina i Josep Simorra, ja que havien de fer un assaig ells sols amb el mestre. L'endemà es va fer un assaig amb l’orquestra del Teatre de La Fenice de Venècia al lloc del concert, a l’església de San Rufino d’Assís. Més tard va arribar l’Orfeó Català i després d’una salutació Pau Casals els digué: “Espero que encara podrem reveure’ns a Barcelona! El mestre Millet l’abraçà”. (Alavedra, 1972, p. 175).

 

 

Il·lustració: 75; L’Orfeó Català a la Basílica. Fons: RMVOC M. Cabero. http://arxiu.net/RMV/06-040-AO.pdf

Per cert la signatura que hi ha al mig de la portada del programa és original. He pogut comprovar-ho, ja que als mateixos programes que hi ha a l’Arxiu Nacional de Catalunya i al Centre de documentació de l’Orfeó Català, aquesta signatura no hi és.

Durant els últims anys de vida, Pau Casals va amplificar la lluita contra el feixisme per aconseguir la pau del món. Com ja s’ha dit abans, “El 24 d'octubre de 1958 Pau Casals va ser convidat pel secretari general de les Nacions Unides, Dag Hammarskjöld, a fer un concert a la seu de l'Assemblea General a Nova York per commemorar el Dia de les Nacions Unides.” (Fundació Pau Casals, 2018).

 “Casals va tocar, juntament amb el pianista Mieczylaw Horszowski, la Sonata n. 2 en re major de Bach i a continuació El Cant dels Ocells. El concert va ser televisat i retransmès per ràdio a més de 40 països del món juntament amb un missatge que Pau Casals havia gravat uns dies abans, en què demanava la fi dels experiments nuclears i demanava als governs que busquessin la dignitat de la pau reivindicant la música com a llenguatge universal i font de comunicació entre els homes. Tant el concert com el discurs van tenir una gran repercussió internacional convertint-lo en un símbol de la pau a tot el món.” (Fundació Pau Casals, 2018).

Al programa de mà d’Assís es va reproduir el Missaggio di Pace en italià.

Il·lustració: 78; Programa d’El Pessebre a Assís. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/06-029-AT.pdf p. 7 i 8

Com he explicat a la introducció Manuel Cabero i Eguia no va anar al concert però la seva filla Conxita Cabero i Vernedas sí, i ella va portar el llibre de Joan Alavedra, “Pau Casals” Editat a Barcelona per les Gràfiques Comtal aquest mateix any 1962. Durant aquests dies a Assís,  Conxita Cabero va demanar a Casals i a Alavedra que la dediquessin al seu pare.

Il·lustració: 81; Fotografies de les dues planes dedicades del llibre de Joan Alavedra, “Pau Casals”. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/06-034-AR.pdf

9. El Pessebre a Florència

El dia 24 l’Orfeó Català va agafar el tren a l’estació d’Assís per dirigir-ser a Florència mentre que  Pau Casals, la seva dona Marta i Joan Alavedra van viatjar en cotxe.

 


Il·lustració: 82; Portada i programa artístic del programa de mà de Florència. Fons:
RMVOC M. Cabero. http://arxiu.net/RMV/06-029-BT.pdf

A Florència abans del concert varen assistir a una recepció al saló del Palau de la Senyoria on l’alcalde de la ciutat, De la Pira, va fer un parlament nomenant Pau Casals, “Ciutadà d’Honor” i “Ambaixador perpetu de l’ideal de Florència”, després en Pau Casals va fer un discurs:

“L’emoció de trobar-me de nou a Florència i de rebre un tan amable acolliment dins aquest palau tan simbòlic i evocador, desperta en mi una deu de records de tota mena. Florència! És per a mi la primera ciutat, llunyana, d’un país d’on m’ha arribat l’emoció. Parlo de molts anys, i se’n desvetlla entre els records més purs de la meva infantesa. Era un home que duia un cistell al coll, amb coses per vendre: un marxant, que amb la serva mercaderia sortia carregat de Florència i feia via, carreteres enllà, a peu. Fins que un dia va arribar al Vendrell, que és el meu poble, i allí va quedar-se, per tal de vendre les robes del seu comerç ambulant.

Tenia dos fills, i tots dos va ésser deixebles del meu pare i anys a venir van ésser músics de prestigi. Entre ells, a casa, parlaven toscà, parlaven de Florència, i l’explicaven als altres dos nois admirats, i els llegien Boccaccio i Dant. I els inculcaven les primeres impressions d’art i veien per elles l’avenir de la vida. D’això ja fa vuitanta anys!

Ara tinc altres amics, ací. Entre ells, compto el senyor Franco Passigli, president dels Amics de la Música de Florència; i el senyor Bonamicci, i tants d’altres. I ara sóc rebut per ells bellament i em trobo amb ells acompanyat de la meva esposa i d’aquests compatriotes que canten l’amor a Catalunya, i d’en Joan Alavedra, el meu amic, el meu company d’exili, el poeta català que, vivint amb mi, escriví els versos que han inspirat el meu oratori, l’obra que vaig compondre en moments de dolor, i per això és tan ple d’amor i d’esperança.

El pessebre representa els temps de nostàlgia del país; però jo estic reconegut a la llunyària que m’ha permès de fer l’obra. Els autors hi ha posat tota la intenció d’ésser purs i sincers. I us dic que, aquesta obra, no l’hauríem pas escrita sense ésser fidels a l’esperit humil de sant Francesc. Com ell, cercàvem la meravella de dir-ho tot de la manera més simple”. (Alavedra, 1972, p. 178 i 179).

Després d’unes paraules de lloança cap a la ciutat de Florència i al seu alcalde per part de Casals, l’Orfeó Català va interpretar dues cançons, El Rossinyol i La Sardana de les Monges sota la direcció del mestre Lluís Maria Millet i Millet.

El concert es va interpretar a la Basílica de la Santa Croce amb una assistència de públic de quatre mil persones. Els solistes  i l’orquestra varen ser els mateixos que havien interpretat El Pessebre a Assís. Al programa de mà també hi havia el Messaggio di pace de Pau Casals en Italià.

Entre les autoritats que van assistir al concert, a més de l’alcalde La Pira, hi eren presents la princesa Grace de Mónaco (1929-1982) i Higini Anglès (1888-1969) que tornava de Suïssa i estava de pas.


10. Visita a Roma

El dia 26 de setembre l’Orfeó Català es va desplaçar amb tren per anar a Roma, ja que l'endemà tenien concertada una audiència especial amb el sant Pare Joan XXIII al Vaticà. Allà i davant el Sant Pare, el cor, sota la direcció del mestre Lluís Maria Millet va interpretar diverses cançons entre les quals es va cantar el Cant dels Ocells, una harmonització del mestre Lluís Millet (1867-1941), pare del director. Cal destacar que en aquest acte el cor va comptar amb l’especial i extraordinària col·laboració de la soprano Maria Victòria dels Àngels (1923-2005).

Il·lustració: 83; Fotografia feta al Vaticà durant l’estança de l’Orfeó Català a Roma on es pot veure la soprano Maria Victòria dels Àngels.
Fons: RMVOC M. Cabero. http://arxiu.net/RMV/06-043-AR.pdf

De Roma estant, la comitiva de l’Orfeó Català es va assabentar a través de la premsa, de les tràgiques riuades que havien succeït al Vallès Occidental la nit del 25 de setembre en les quals van perdre la vida unes 800 persones. (Quitian, 2012).

La notícia va tenir gran ressò internacional i també va arribar al Vaticà i el Sant Pare, en l’audiència, va expressar el seu condol a l’Orfeó Català.

“He enviado a Barcelona -dijo- la manifestación de Mi participación en la pena de España y de las familias de las víctimas. Enviaremos, también cuanta ayuda podamos a las familias de los damnificados. Y elevaremos, en fin, al Señor Nuestra oración para que les conceda la gracia de la paciencia según su voluntad y para que después de esta tribulación haga resplandecer los efectos de su bendición” “Estos sentimientos – terminó diciendo- son lo que deseo sepáis leer en Mi corazón en estos momentos”. (Morriones, 1962).

Il·lustració: 84; Fotografia de família feta al Vaticà.
Fons: RMVOC M. Cabero. http://arxiu.net/RMV/06-046-AS.pdf


 

11. El Pessebre a Tolosa

Il·lustració: 86; Cartell anunciant els concerts a Tolosa. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/06-030-AA.pdf

A la funció del dia 4 va passar una anècdota, ja que la contralt, Roser Gómez es va posar afònica. Llavors, Marta Montáñez, esposa de Pau Casals, li va suggerir a Montserrat Caballé que ella fes també el paper de contralt. Com que Caballé no s’ho sabia, Marta, que coneixia perfectament l’obra, la va ajudar. Això passava tres hores abans d’iniciar la funció. Al mestre Casals no se li va dir res fins al moment d’iniciar el concert. El resultat va ser tot un èxit. (Alavedra, 1972, p. 185)

 

Il·lustració: 88; Il·lustració: 65; Programa artístic del programa de mà del concert coral del dia 3 d’octubre a Tolosa.
Fons: RMVOC M. Cabero. http://arxiu.net/RMV/06-033-AE.pdf pàgina 4

 

Però Manuel Cabero i Eguia, un cop recuperat, va viatjar a Tolosa. Aquí se’l pot veure davant d’un cartell anunciant el concert a Capitol.
 

Il·lustració: 90; Manuel Cabero i Eguia sota uns cartells anunciant El Pessebre al Capitol de Tolosa.
Fons: RMVOC M. Cabero. http://arxiu.net/RMV/06-050-AD.pdf

Després de disset dies de viatges i concerts, l’Orfeó Català va tornar a Barcelona amb una gran expectació mediàtica pels èxits que havien obtingut en els concerts.

Il·lustració: 91; Retall de Premsa de la Vanguardia del 5 d’octubre de 1962. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/06-049-AO.pdf pàgina 12

12. Concert Homenatge a Pau Casals amb motiu del 90è aniversari

El dia 21 de gener de 1967 a les 22:15h es va retre un homenatge a Pau Casals, amb motiu de seu 90è aniversari. Es va celebrar un concert al Palau de la Música Catalana en la quan van intervenir Josep Trotta al violoncel i baix continu, interpretant la Suite núm. 1 en sol major per a violoncel sol i la Suite núm. 3 en sol major, per a violoncel sol des Johan Sebastian Bach (1685-1750). A la segona part a l’inici es va fer l’oferiment de l’homenatge a càrrec de Joan Alavedra i a continuació es varen interpretar Regina Coeli, motet a doble cor** de Joan Cererols (1618-1680), Salve Regina per a contralt cor i baix continu** de Narcís Casanoves (1747-1799), Tres responsoris per a contralt, cor i baix continu* de Narcís Casanoves (1747-1799), Salve Montserratina* de Pau Casals (1876-1973) i O vos omnes** de Pau Casals[1]. La contralt solista va ser Montserrat Martorell, el clavicèmbal el va interpretar Montserrat Torrent i el cor la Coral Sant Jordi, del Cercle Artístic de Sant Lluc, sota la direcció del mestre Oriol Martorell (Joventuts Musicals, 1966, p. 3).

Il·lustració: 92; Imatge de Pau Casals a l'interior del programa del concert del dia 2 de gener de 1967.
Fons: RMVOC M. Cabero. http://arxiu.net/RMV/08-003-AD.pdf

13. El Pessebre a Sant Miquel de Cuixà

Després de la representació a Tolosa, El Pessebre es va anar representant arreu del món i al cap d’un temps, l’11 de setembre de 1966, l’Orfeó Català tornaria a interpretar-lo a Sant Miquel de Cuixà.

L’organització lliurà a la massa coral un document mecanografiat per l’organització que portava per nom “Audicions d’El Pessebre de Pau Casals, Viatge a Prades del 9 al 14 de setembre de 1966, Normes Generals” (Orfeó Català, "Normes Generals”, 1966).

L’Orfeó Català va sortir el dia 9 a les 7 h del matí amb autocars des del Palau de la Música Catalana. L’esmorzar es va fer a Girona i el dinar a Prada de Conflent i a la tarda es va fer un assaig a Sant Miquel de Cuixà. Degut al fet que en aquella època Prada era una població amb poques habitacions d’hotels, alguns cantaires van dormir aquells dies en cases particulars. (Orfeó Català, "Normes Generals”, 1966).

Il·lustració: 93; D'esquerra a dreta. l'Abad Marcet de Montserrat i Mossèn Pere Ribot Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/07-088-AN.pdf

L’abad Marcet de Montserrat i mossèn Pere Ribot, també assistiren aquests dies a Sant Miquel de Cuixà. L’endemà també es varen fer assaigs i els dies 11 i 13 s’interpretaren per la tarda els dos concerts.

Il·lustració: 95; Pau Casals i Joan Alavedra, asseguts. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/07-090-AS.pdf

Il·lustració: 94; Assaig dirigint Pau Casals a Sant Miquel de Cuixà. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/07-090-AS.pdf

El repartiment de solistes per aquests dos concert a Sant Miquel de Cuixà va ser, Olga Iglesias (soprano), Montserrat Aparici (contralt), Jaume Baró (tenor), Josep Simorra (baríton) i Ramon Torres (baríton Baix). L’orquestra que va interpretar els concerts va ser l’Orchestre Symphonique du Capitole de Toulouse que estava formada per setanta músics: 12 violins primer, 10 violins segons, 8 violes, 7 violoncels, 5 contrabaixos, 2 flautes, 1 picolo, 2 oboès, 1 corn anglès, 2 clarinets, 1 clarinet baix, 2 fagots, 1 contrafagot, 4 trompes, 3 trompetes, 3 trombons, 1 tuba, 1 timbales, 2 bateria, 1 teclat, 1 arpa. El cos de cantaires de l’Orfeó Català estava forma per dos-cents cantaires. I la direcció va anar a càrrec d’en Pau Casals.

 

Il·lustració: 96: Portada del programa de mà de Sant Miquel de Cuixà. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/07-092-AA.pdf

 

Dins del programa es poden veure les signatures dels solistes l’Olga Iglesias i la Montserrat Aparici, així com les dels mestres Enric Casals i Lluís Maria Millet. Veure  Fons: RMVOC M. Cabero. http://arxiu.net/RMV/07-092-AA.pdf pàgines 7, 8 i 14.

Com en altres programes anteriors, també hi havia publicat el “Message de Paix” (en francès) que Pau Casals va declarar en la inauguració de les Nacions Unides a Nova York el 24 d’octubre de 1958.

Els diaris francesos van fer ressò dels dos concerts d’El Pessebre, però els d’aquí també en van fer seguiment.

Quan va tornar la comitiva de l’Orfeó Català formada per cinc autocars, en arribar, el periodista Agustí Pons del Noticiero Universal del 15 de setembre de 1966, entrevistant un cantaire, va dir-li "A part del concert, ens diu, és emocionant sentir parlar català en aquelles terres i veure el gran nombre de cotxes amb matrícula catalana que per allí circulaven durant aquests dies." (Pons, 1966, p. 7). Una altra persona entrevistada, referint-se al monestir de Sant Miquel de Cuixà diu "però és una pena, afegeix, que l'anterior comunitat que va habitar-hi, vengués a un multimilionari nord-americà la meitat del claustre. Ara sembla ser que el Govern francès està intentant comprar-lo perquè torni a ser el que va ser: una abadia." (Pons, 1966, p. 7).

El cronista del Correo Catalán, Juan Armengol, publica el dia 15 de setembre de 1966 que "Els aplaudiments, molt prolongats, tant a l'acabar de la primera part com al final, constitueixen la prova més eloqüent de com el públic espanyol i francès va acollir la representació de l'<< Oratori >>”. (Armengol, 1966, pág. 8). Escriu també Armengol, que era difícil accedir a Casals per entrevistar-lo, però que es fa el càrrec donat que té 89 anys. Continua escrivint que Casals, "concentrat a la interpretació, es transforma, i encara que en alguns moments dirigeixi assegut en una cadira col·locada davant del faristol de director, en molts ho fa aixecat i amb una força i vitalitat que costa creure que al desembre va acomplir 90 anys" (Armengol, 1966, pág. 8). Finalment el periodista aconsegueix entrevistar Casals, i aquest explica que: "Ha estat -manifesta- una de les ocasions que més m'he emocionat, sobretot al pensar que per primera vegada aquesta obra, de la qual que s'han donat 32 audicions, ha estat presentada en aquestes terres" (Armengol, 1966, pág. 8).

El periodista també va entrevistar Joan Alavedra, el qual li relata la gènesis del seu poema:

"La vaig escriure a petició de la meva filla Maria, quan tenia cinc anys. Vam fer el Betlem a casa, com tots els Nadals, i se li va ocórrer sol·licitar-me que preparés uns versos que, recitats pels personatges del << pessebre >>, explicaran el naixement de Jesús. "..." L'originalitat, al meu entendre del poema, és que el treball que fan les << figures >> del Pessebre es relaciona sempre amb episodis de la vida i mort de Jesucrist.” (Armengol, 1966, pág. 8).

Alavedra, diu que va ser escrit “Durant la guerra europea, i una gran part va ser escrit estant els alemanys a Prada”... “El Pessebre, un cop acabat i composat pel mestre la música de <<Hosana>> final, es va convertir per desig de Pau Casals en missatge de pau, donat que el meu poema acaba amb una invocació a ella, cantat per un àngel.” (Armengol, 1966, pág. 8).

Alavedra continua dient, aquest és el motiu pel qual l’Organització Mundial de les Nacions Unides, tingués una atracció per l’obra

"Però el realment extraordinari és que l'escollís com a portaveu per divulgar-la en el món sencer. Així després de la memorable audició en 1963, l'ONU ha sol·licitat i aconseguit que totes les emissores de televisió dels Estats Units, més de cent, passaran dues vegades consecutiva la representació que es va donar a la seva seu de Nova York " (Armengol, 1966, pág. 8).

14. El Pessebre a Ginebra

De nou l’Orfeó Català emprenia un altre viatge per a interpretar El Pessebre. Aquesta vegada es faria el concert al Victoria Hall de Ginebra (Suïssa). El dia 26 de maig  de 1967 van sortir de Barcelona amb tren des de l’estació de França a les 18:00 h, i van arribar a Port-Bou 21:25. Allà, amb uns cistells es va distribuir el sopar. El tren va reprendre el viatge fins a Cervera de la Marenda a les 21:40h i allà es va fer canvi al tren francès. Tothom va ocupar la seva “couchette” indicada a la fitxa de viatge que tenia. A les 8 h hores de matí van arribar a Ginebra a l’Estació Cornavin després de catorze hores de viatge. De l’estació es van desplaçar amb autocar als diferents hotels.

Per la tarda es van iniciar els assaigs al Victoria Hall.

Il·lustració: 98; Assaig al Victoria Hall de Ginebra. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/08-028-AA.pdf

El concert a Ginebra es celebrava dins el marc dels actes de la II conferència Internacional de Pacem in terris.

El comentarista Sempronio del Tele-Exprés del dia 30 de maig, escriu que quan Pau Casals va estrenar El Pessebre a Acapulco, li hauria agradat que el públic participés en el cant final. A Ginebra,

"D'haver-se distribuït els papers i, naturalment, haver assajat, la idea en part alguna hauria adquirit la significació i la grandiositat que podia aquesta nit oferir el Victoria Hall. La sala apareixia plena d'homes i dones de totes les races. "..." Tota aquesta humanitat ha participat en esperit i cor en el cant. << Pau a la Terra, mai més cap guerra. Mai més pecat. Pau als homes de bona voluntat>>. Hauria estat bonic veure com de del cor els passaven als llavis les paraules catalanes a les que Casals ha posat una música grandiosa s'ha convertit en inspiradíssim cant de glòria d’encisadors efectes a l'auditori."  (Sempronio, 1967, p. 5).

Sempronio es referia al darrer cor de la partitura. Als cinquanta-cinc últims compassos que Casals va escriure d’El Pessebre.

 

Il·lustració: 100; Reproducció del darrer cor de la partitura de reducció de cor i piano d'El Pessebre de P. Casals.  Compassos 30 a 37.
 

Il·lustració: 101; Reproducció del darrer cor de la partitura de reducció de cor i piano d'El Pessebre de P. Casals. Compassos 38 a 53.

 

Il·lustració: 102; Reproducció del darrer cor de la partitura de reducció de cor i piano d'El Pessebre de P. Casals.  Compassos 54 a 69.
 

El comentarista continua escrivint, dient que la sala de concerts de Victoria Hall semblava la Rambla, ja que estava farcida de catalans. A la sala també hi havia representants de <<Pacem in Terris>> entre els quals el reverend Martin Luther King. Fins i tot estava present mossèn Pere Ribot, rector de la parròquia de Riells del Montseny que va oferir una missa en català a la basílica de Notre-Dame de Ginebra. Mossèn Ribot era un assistent habitual als concerts d’El Pessebre.

Sobre l’autor de l’obra, Sempronio diu que “Pau Casals va estar sorprenentment inspirat en aquesta música simple popular, tan catalana sense necessitat de recórrer al <<pastitx folklòric>>” (Sempronio, 1967).

Il·lustració: 104; Programa Ginebra. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/08-027-AT.pdf

El programa de mà hi constava el següent: “Dans le cadre de <<Pacem in Terris II>>, le centre pour l’étude des institutions democràtiques, présente El Pessebre...” (Pacem_in_Terris_II, 1967).

Els solistes en aquesta ocasió van ser, Olga Iglesias, soprano, Norma Procter, contralt, Jaume Baró, tenor, George Noutsios, baríton i Willian Warfield, baix. L’orquestra va ser l’Orchestre Symphonique des Concerts Lamoureux de París, i tot i que al programa hi diu “Maître Pablo Casals” en realitat va actuar de director el seu germà Enric Casals. Pau Casals que havia de dirigir aquest Pessebre, finalment no ho va fer, ja que feia pocs dies que havia patit una intervenció quirúrgica i, tot i que ja estava recuperat a Acapulco, els metges li van recomanar no realitzar un viatge tan llarg.

L’endemà del concert, el dia 30 de maig es va fer un excursió amb vaixell pel llac Leman i es va visitar la factoria Nestlé on l’Orfeó Català va cantar La Sardana de les Monges d’Enric Morera (1865-1942) sobre un poema d’Àngel Guimerà (1845-1925).

Il·lustració: 105; Visita a Vevey (Suïssa). Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/08-033-AN.pdf

Al cap d’uns mesos d’haver-se realitzat el concert a Ginebra Enric Casals va enviar una carta al seu germà Pau Casals, en què li adjuntava els “tapes”[1] i també li parlava de diversos temes entre els quals l'expressió de la seva tristesa per la situació en la qual es va trobar pocs minuts abans de dirigir el concert al Victoria Hall. A continuació transcric un tros de la carta que he localitzat a l’Arxiu Nacional de Catalunya:

“...Va ser una llàstima que Mr. Lovett hagués dubtat de la capacitat que jo podia tenir per dirigir la teva obra, i va volguer quedar bé, ell, demostrant al públic que si la dirigia jo, era perquè no hi havia altre remei. Una conversació amb el seu representant pocs minuts abans de començar, va fer-me sentir completament humillat i vaig tenir que fer un esforç molt gran per que no es traslluís el meus estat. Calma! Calma! m’anava dient mentres dirigia i es veu que ho vaig lograr, doncs immediatament després del concert vaig sentir un trosset de “cinta” i vaig veure amb tristesa que m’havia dirigit massa calmosament. ...” (Casals Defilló E. , 1976)

Després d’aquesta interpretació d’El Pessebre, es va fer una audició a l'església de Sant Feliu de Codines, sota el nom de Festival Pau Casals, el 9 de setembre del 1967. Es va escoltar la gravació de Ràdio Barcelona en cinta magnetofònica, autoritzada per en Pau Casals. Va ser la versió que es va enregistrar en directe dirigida per Pau Casals a l’Abadia de Sant Miquel Cuixà el 13 de setembre de 1966. Va ser tot un esdeveniment, ja que sembla que va ser la primera vegada que a Espanya s’escoltava públicament.

En aquest link es pot escoltar “El Pessebre de Pau Casals a Sant Miquel de Cuixà” (Casals Defilló, 1966) una audició que m’ha facilitat la senyora Grassot del Centre de Documentació del Palau de la Música.

15. El Pessebre a Barcelona

Durant les festes de Nadal de 1967 - 1968 es va representar per primera vegada a Barcelona, però un any abans, l’Orfeó Català ja havia interpretat dos cors d’El Pessebre en els dos tradicionals concerts  nadalencs que l'entitat interpreta cada any. El mestre Lluís Maria Millet l'hi explica a Pau Casals en un carta de data 4 de gener de 1967 (que he localitzat a l’Arxiu Nacional de Catalunya), li diu que han interpretat l’Estel, amb piano i el Glòria a Déu amb orgue començant com a introducció quinze compassos abans del Glòria a Déu, entonat per tot el cor de baixos, i li explica l’èxit que obtingut amb la resposta del públic. També li expressa les ganes que té el públic d’escoltar El Pessebre a Barcelona, donat que no tots han pogut anar a l’estranger a escoltar-lo. (Millet, 1967).

Il·lustració: 106; Programa Concert Sant Esteve 1966. Fons: RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/07-103-AD.pdf

A la il·lustració anterior, es pot veure al programa de mà d'aquests dos cors d’El Pessebre.

Hi havia moltes ganes que s’estrenés El Pessebre a Catalunya. Finalment les funcions es varen representar el dies 23, 26 i 29 de desembre de 1967 a un quart d’onze de la nit i el dia 1 de gener de 1968 a les sis de la tarda al Palau de la Música Catalana. El cor va ser l’Orfeó Català (director Lluís Maria Millet i subdirector Adolf Cabené. L’Orquestra que va interpretar l’Oratori va ser l’Orquestra Ciutat de Barcelona. I els solistes foren, Olga Iglesias, soprano, Montserrat Aparici, contralt, Jaume Baró, tenor, Josep Simorra, baríton, Raimon Torres, baix i Sònia Albaladejo, soprano. La direcció del concert va anar a càrrec d’Enric Casals.

Cal dir que aquest mateix any 1967, el 6 d’octubre a les 22:30h. s’havia presentat la nova Orquestra Ciutat de Barcelona al Palau de la Música Catalana.Era una evolució del que havia estat l’Orquestra Municipal de Barcelona al front de la qual havia figurat el mestre Eduard Toldrà (1895-1962). Va ser un concert extraordinari dins el marc del IV Congreso Hispano-Luso-Americano-Filipino de Municipios. La direcció de l’orquestra va ser encomanada al mestre Antoni Ros Marbà.

El programa que es va interpretar va ser a la primera part, el preludi d’Els mestres cantaires de Nüremberg de Wagner, L’scherzo de La filla del marxant d’Eduard Toldrà i La Valse de M.Ravel. A la segona part, es va interpretar la Simfonia núm. 1 en do menor, op. 68 de Johannes Brahms.

Il·lustració: 107; Programa inaugural OCB. 6-10-1967.
Fons: RMVOC M. Cabero.http://arxiu.net/RMV/08-057-AD.pdf

Continuant amb els concerts d’El Pessebre, abans de les interpretacions a Barcelona, ja s’havien realitzat vint-i-set funcions arreu del món. Pau Casals no va venir a Barcelona a dirigir El Pessebre per motius polítics i de fet no va tornar a posar els peus a Catalunya.


Il·lustració: 108; Nota de P. Casals que es va repartir a les funcions de Barcelona (1967).
Fons: RMVOC M. Cabero. http://arxiu.net/RMV/08-070-BI.pdf

 

Fotografia d’El Pessebre al Palau de la Música Catalana amb l’Orfeó Català, l’Orquestra Ciutat de Barcelona sota la direcció d’Enric Casals.
 

Il·lustració: 110; Foto El Pessebre al Palau. 1967. RMVOC M. Cabero.
http://arxiu.net/RMV/08-072-BT.pdf

En unes de les visites al Centre de Documentació del Palau de la Música, consultant documentació sobre El Pessebre, vaig trobar el cost econòmic que varen comportar les quatre funcions al Palau de la Música durant les festes de Nadal de l’any 1967. (Orfeó Català, Cost econòmic Programa El Pessebre, 1968).

Taula 2; Cost econòmic dels concerts d'El Pessebre realitzats al Palau de la Música Catalana Nadal 1967. Centre de Documentació del Palau de la Música. Transcripció realitzada per l’autora dels documents mecanografiats originals.

16. Conclusions sobre l’estudi d’El Pessebre

L’estrena d’El Pessebre a Assís, al meu entendre, va tenir una doble intenció. D’una banda retornar el pessebre als orígens, a Assís al segle XIII quan San Francesc va voler celebrar el Nadal representant-lo amb els seus germans i també des del punt de vista de l’exili de Pau Casals, estar a prop de casa amb la gent de casa. El Pessebre s’havia estrenat a Acapulco en català, però faltava aquella emoció i accent, el cantat per gent de Catalunya.  

El Pessebre de Pau Casals és un dels grans oratoris del segle XX que per diferents circumstàncies no ha rebut el reconeixement que es mereix per la seva qualitat. L’obra, en el món musical es coneix però és pràcticament desconeguda per la ciutadania catalana i s'interpreta en comptades ocasions. Quan es va estrenar a Acapulco, poca premsa se’n va fer ressò a l’estat espanyol. Després s’estrenà a Europa i l’Orfeó Català va emprendre la croada artística viatjant moltes hores per viure uns moments històrics. Dins l’entorn de la societat musical catalana, sí que hi va haver ressò, però no va anar més enllà perquè no interessava i encara es va trigar uns quants anys a poder-se estrenar a Catalunya. Pau Casals era un músic català que s’havia autoexiliat i s’havia manifestat en contra del govern franquista d’Espanya.

Un altre motiu que possiblement també hi ha contribuït és que des del punt de vista musical, l'obra és molt ambiciosa. Les dificultats tècniques són importants, necessita una gran orquestra i un gran cor per tal de mantenir l'equilibri sonor. L’Orfeó Català quan va marxar a mitjans de setembre direcció d’Assís, portava assajant des del mes d’abril. A més cal tenir en compte que el paper de la soprano és especialment exigent perquè precisa una veu àgil per tal de fer de forma solvent la nota Do sobreagut del final i al mateix temps una veu potent i dramàtica per interpretar els fragments que recorden la passió i la mort de Jesús. A l’estrena a Assís, Florència i Tolosa, es va comptar amb Montserrat Caballé, una soprano amb unes grans qualitats tècniques de veu i de musicalitat. No obstant això, en les actuacions posteriors de Sant Miquel de Cuixà, Ginebra i Barcelona la soprano va ser Olga Iglesias.

No deixa de ser curiós que Montserrat Caballé va ser la soprano de totes les representacions d’El Pessebre a Assís, Florència i Tolosa, i just quan van anar a Roma, al Vaticà, allà va cantar la Victòria dels Àngels. Això estava programat des de l’inici, ja que abans de marxar ja se sabia. Però no ho acabo d’entendre ja que a Roma a la Caballé no se la va veure. Les dues juntes no van conviure en l’excursió. És conegut que les dues sopranos no es tenien gaire amistat. Alguna cosa va haver-hi que potser no sabrem.

L'obra és un oratori per a solistes, cor i orquestra simfònica. L’orquestració la va fer Enric Casals, per a orquestra simfònica gran i potent. Això obliga al fet que el cor també sigui gran. Quan es van interpretar els concerts, l'Orfeó Català estava format per uns 180 cantaires. Aquest aspecte també contribueix a la dificultat que es representi actualment.

Personalment he tingut l’ocasió de poder escoltar en directe El Pessebre vuit vegades. Varen ser, en primer lloc les interpretacions de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat l’any 2005 fetes en aquesta ciutat els dies 16 i 18 de desembre, al  Vendrell el dia 29 de desembre i a Badia del Vallès el 30 de desembre. La segona producció, també a càrrec de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat, en què es va representar també quatre vegades. Al Vendrell va ser el dia 17 de desembre de 2010, coincidint amb el dia que feia cinquanta anys de l'estrena a Acapulco. A Lleida, el 18 de desembre de 2010. A Terrassa, el 22 de desembre de 2010. I finalment a Barcelona, a la Sagrada Família, el 21 de gener de 2011. D’aquesta darrera representació es va enregistrar el reportatge de TV3 per al documental Un poema a l'exili sobre la gènesi d’El Pessebre de Pau Casals. Fa pocs mesos, aquest mes de desembre, passat es va tornar a passar per la TV3. En aquest link es pot veure a: https://www.simfonica.cat/multimedia/videos

Un altra aspecte interessant, és que en les diferents representacions d’El Pessebre que s'han realitzat arreu del món, no hi ha cap constància que s'hagi produït aquesta participació popular per part del púbic del darrer cor d’El Pessebre “Glòria, Glòria, Glòria” que Pau Casals desitjava. Estaria bé que en futurs concerts es pogués comptar amb la col·laboració del públic, que simbolitza la unió de tota la humanitat en una sola veu demanant LA PAU. El fet d’haver posat al descobert això, ja ha donat sentit a la realització del treball.

D’altra banda, a l’annex hi ha una relació (incompleta) amb les representacions que s’han fet d’El Pessebre que Núria Ballester, directora del Museu Pau Casals em va enviar. Li vaig passar informació referent a les funcions que he anat trobant que el museu no tenia.

La meva percepció com a públic en escoltar una audició d’El Pessebre és la d'una gran unitat estilística. Al contrari del que pensen alguns musicòlegs, que opinen que El Pessebre és un conjunt de parts musicals independents. La música de l’oratori ens fa viure un viatge emocional que va de la sardana inicial que serveix d'obertura fins al final apoteòsic que fa aixecar el públic de la cadira i que representa en si mateix un cant a la pau universal.

Sobre els enregistraments d’El Pessebre, d’aquest període, entre la representació d’Assís l’any 1962 i les que es van interpretar per primera vegada al Palau de la Música l’any 1967-68 només he localitzat una gravació de Ràdio Barcelona a Sant Miquel de Cuixà com ja s’ha dit abans (veure pàgina 86). Es tracta de l’enregistrament no editat (bobina) que es troba al Centre de Documentació Musical de l’Orfeó Català. I pel detall del pressupost dels concerts que es van realitzar al Palau de la Música els anys 1967-68, (CEDOC 2.1_708) consta que es va fer un  reportatge fotogràfic però no hi ha cap referència sobre enregistraments ni d’àudio ni de vídeo.

A la bibliografia hi un apartat amb la discografia editada d’El Pessebre.

Bibliografia i referències

Alavedra, J. (1972). El poema del pessebre (Quarta edició: 1972 ed.). Barcelona: Editorial Selecta.

Albet, M. (1985). Pau Casals i el seu museu. Sant Salvador del Vendrell: Fundació Pau Casals, D.L.

Armengol, J. (15 de setembre de 1966). El Correo Catalán. Pablo Casals en Sant Miquel de Cuixà.

Artís Benach, P. (1980). El cant coral a Catalunya (1891-1979). Barcelona: Editorial Barcino.

Artis, P., & Millet i Loras, L. (1991). Orfeó Català. Llibre del centenari. 1891-1991. BArcelona: Editorial Barcino.

Aviñoa, X., Pere Artís, Vicente Galbis López, Jaume Radigales, Joan Company, Jordi Guàrdia i Felip, . . . Marta Cureses de la Vega. (2002). Història de la música catalana, valenciana i balear. 5. De la postguerra als nostres dies. Barcelona: Edicions 62.

Baldock, R. (1994). Pau Casals. Barcelona: Editorial Empúries.

Cabero Eguia, M. (6 de octubre de 1967). Carta presentant la seva dimissió. Barcelona. Obtenido de http://arxiu.net/RMV/08-056-AO.pdf

Cararach, J. A. (2007). El Palau de la Música Catalana, Simfonia d’un segle (Primera edició ed.). Barcelona, Barcelona: Edicions 62, S.A.

Casals Defilló, E. (26 de setembre de 1976). Carta d'Enric Casals a Pau Casals. Barcelona. Recuperado el 9 de juny de 2021

Casals Defilló, P. (1966). El Pessebre de Pau Casals a Sant Miquel de Cuixà [Grabado por P. Casals Defilló]. Sant Miquel de Cuixà, França. Recuperado el 24 de juliol de 2021, de https://arxiu.palaumusica.cat/fotoweb/archives/5001-Concerts-hist%C3%B2rics/Audios%20hist%C3%B2rics/FITXERS%20DIFUSI%C3%93%20CONCATENATS/3.21%2012106/006A_3.21_12106_ZZZ%20Z.mp3.info#c=%2Ffotoweb%2Farchives%2F5001-Concerts-hist%25C3%25B2rics%2F

Cattini, G., Cuéllar, J., Poblet, F., Martínez, F., Dueñas, O., Camp, A., . . . Tormo, D. (2006). El franquisme a Catalunya (1939-1977). Barcelona: Edicions 62.

Llacuna Ortínez, P. (15 / desembre / 2003). El pessebre. Revista d’Igualada núm. 15, 8. Consultat el 20 / febrer / 2021, a https://www.revistaigualada.cat/wp-content/uploads/2014/11/15.03.24.pdf

Llopis, A. (16 / setembre / 1962). Una embajada musical por Italia. La Vanguardia. Recollit de http://arxiu.net/RMV/06-049-AO.pdf

Manuel, C. (octubre de 1962). Manuscrit: excursió artística a Itàlia i França. Barcelona. Obtenido de http://arxiu.net/RMV/06-026-AN.pdf

Maragall Noble, J. (1967). Saluda a Manuel Cabero. Barcelona. Obtenido de http://arxiu.net/RMV/08-056-AO.pdf

Martorell, O. (Març de 1968). <<El Pessebre>>, de Pau Casals. (A. d. Barcelona, Ed.) Miscellanea Barcinonensia.

Millet, L. (4 / gener / 1967). Carta de Lluís M. Millet a Pau Casals. Barcelona. Consultat el 9 / jumy / 2021

Morriones, J. (28 / setembre / 1962). Su Santidad el Papa expresa su paternal dolor al <<Orfeó Català>> durante la audiencia celebrada ayer. La Vanguardia. Consultat el 15 / febrer / 2021, a http://arxiu.net/RMV/06-049-AO.pdf pàgina 8.

Polo, M. (1962). San Francisco. Destino, 39. Consultat el 23 / juliol / 2021, a https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1339095

Pons, A. (15 / setembre / 1966). El Noticiero Univserval. Agustí Pons del Noticiero Universal del 15 de setembre de 1966 http://arxiu.net/RMV/07-094-AD.pdf. Consultat el 10 / abril / 2021, a http://arxiu.net/RMV/07-094-AD.pdf

Puntos Cabero, F. (2007). Cabero-Cavero, un llinatge de més de set-cents anys d'història. Sant Cugat del Vallès. Recollit de Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària.

Quitian, S. (25 / desembre / 2012). Las trágicas riadas del Vallès cumplen su 50º aniversario. La Vanguardia. Consultat el 12 / febrer / 2021, a https://www.lavanguardia.com/local/20120925/54350898169/tragicas-riadas-valles-cumplen-50-aniversario.html

Roig Rosich, J. M. (1996). Centenari Joan Alavedra. Barcelona: Quorum Gràfic, S.L.

Sempronio. (30 / maig / 1967). Tele-Exprés. Anoche en el <<Victoria Hall>> de Ginebra. Consultat el 2021 / juliol / 2021, a http://arxiu.net/RMV/08-038-AO.pdf

Institucions

Centre de Documentació de l'Orfeó Català. (sense data). Consultat el 6 / juny / 2021, a https://www.cedoc.cat/ca

Fundació Pau Casals. (2018). Recuperado el 18 de maig de 2021, de Fundació Pau Casals: http://www.paucasals.org/ca/COLLECCIONS-I-RECERCA-fons-documental/

Fundació Pau Casals. (2018). Consultat el 15 / febrer / 2021, a Fundació Pau Casals: http://www.paucasals.org/es/NOTICIAS-MUSEU-PAU-CASALS---Archivo/149/dia-internacional-de-la-paz-declarado-por-las-naciones-unidas/

Fundació Pau Casals. (2018). Consultat el 20 / maig / 2021, a Fundació Pau Casals: http://www.paucasals.org/ca/NOTICIES-MUSEU-PAU-CASALS/306/el-museu-pau-casals-inicia-el-2021-amb-un-nou-projecte-de-rehabilitacio-i-renovacio-museografica/

Generalitat Catalunya (Ed.). (25 / gener / 2021). Consultat el 30 / juliol / 2021, a 50 anys del Discurs de Pau Casals a l’ONU: https://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/commemoracions/commemoracions-2021/50-anys-del-Discurs-de-Pau-Casals-a-lONU

Joventuts Musicals. (21 / gener / 1966). Programa Concert-Homentage. Concert-Homentage a Pau Casals amb motiu del seu 90è aniversari. Barcelona. Consultat el 13 / abril / 2021, a http://arxiu.net/RMV/08-003-AD.pdf

Orfeó Català. (Agost / 1962). Circular Orfeó Català – Barcelona, núm. 58 del mes d’agost de 1962. Fons: Records de ma vida amb l’Orfeó Català. Doc 06-024-AE, Volum 6. (M. C. Eguia, Compilador) Barcelona: Orfeó Català. Consultat el 15 / abril / 2021, a http://arxiu.net/RMV/06-024-AE.pdf

Orfeó Català. (setembre de 1962). Normes. Assís, Florència i Tolouse. Barcelona.

Orfeó Català. (6 / 7 / 1966). "Normes Generals”. “Audicions d’El Pessebre de Pau Casals, Viatge a Prades del 9 al 14 de setembre de 1966, Normes Generals”. (Orfeó_Català, Ed.) Barcelona. Consultat el 12 / 05 / 2021, a http://arxiu.net/RMV/07-084-AO.pdf

Orfeó Català. (1968). Cost econòmic Programa El Pessebre. Barcelona: Orfeó Català. Consultat el 2 / juny / 2021

Orfeó Català. (s.f.). CEDOC. Recuperado el 2 de juny de 2021, de Llibres d’actes de l’Orfeó Català: https://mdc.csuc.cat/digital/collection/ActesOC/search/page/1

Pacem_in_Terris_II. (29 / maig / 1967). Programa. Ginebra. Recollit de http://arxiu.net/RMV/08-027-AT.pdf

Torre Baró - Ajuntament Viladecans. (s.f.). Recuperado el 10 de maig de 2021, de Torre Baró - Ajuntament Viladecans: https://www.viladecans.cat/ca/torrebaro

Discografia d’El Pessebre

Casals, P. (1956). El Pessebre: Els Tres Reis [Alta feta per P. Casals]. Enregistrat a la Sorbonne, París, 20 d’octobre, 1956 (concert): 6. 0. LP- Philips L 77.408L. Consultat el 5 / setembre / 2021, a http://www.paucasals.org/es/PAU-CASALS-discografia/_8_123/casals-pau-%281876-1973%29-/#disco123

Casals, P. (1967). [Vinilo, LP, Mono - International Overseas Services – IOS1]. UK. Consultat el 5 / setembre / 2021, a https://www.discogs.com/es/Pablo-Casals-El-Pessebre/release/7944888

Casals, P. (1972). El Pessebre [Alta feta per Cor del Conservatori de Música de Puerto Rico, & Orquestra del Festival Casals de Puerto Rico]. [LP- Columbia Records, M2 32966 (Estats Units, 1974)]. Enregistrat a San Juan, Puerto, Rico, 14-16 de juny, 1972. Consultat el 5 / setembre / 2021, a http://www.paucasals.org/es/PAU-CASALS-discografia/_8_122/casals-pau-%281876-1973%29-/#disco122

Casals, P. (1974). El Pessebre - La Crèche - The Manger - Die Krippe [Alta feta per Puerto Rico Conservatory Of Music Chorus, & Festival Casals Orchestra Of Puerta Rico]. [CBS – 78262 - Blue Label]. France. Consultat el 5 / setembre / 2021, a https://www.discogs.com/es/Pablo-Casals-El-Pessebre-La-Cr%C3%A8che-The-Manger-Die-Krippe/release/12721143

Casals, P. (1978). El Pessebre (selecció de l'obra). Consultat el 5 / setembre / 2021, a https://www.discogs.com/es/Pau-Casals-El-Pessebre/release/3718415

Casals, P. (1997). El Pessebre [Alta feta per Cor de Cambra del Palau de la Música, & Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Cat]. [2 x CD, Album]. Auvidis Ibérica – V 4866 2 CD, Naïve – V 4866 2 CD. Consultat el 4 / setembre / 2021, a https://www.discogs.com/es/Pablo-Casals-El-Pessebre/release/7613981/image/SW1hZ2U6NDQwMTcwMjA=

Casals, P. (sense data). El Pessebre [Alta feta per Festival Casals Orchestra of Puerto Rico]. [2 x Vinilo, LP]. US: Columbia – M2 32966. Consultat el 5 / setembre / 2021, a https://www.discogs.com/es/Pablo-Casals-El-Pessebre/release/9244319