El soci de l'Orquestra Celestino Lahera, llicenciat en Història i Ciències de la Música per la Universitat Autònoma de Barcelona, ens ofereix el seu treball sobre un lied de Franz Schubert. Esperem que us agradi.
“L’Organista de maneta”, Expressió d'un sentiment a través de l'art
En aquest estudi intentarem veure com, amb dos llenguatges diferents, dos artistes intenten transmetre'ns una mateixa emoció, un mateix sentiment, i com la música reforça i multiplica l'efecte de les paraules. (Al final del text teniu un petit vídeo musical en el qual es pot sentir el que aquí s'explica).
Hem escollit per aquest estudi l'últim ied, el número 24, del cicle Winterreise(1) de Schubert, inspirat en la col·lecció de poemes de Wilhelm Müller, "Die Winterreise".
El motiu d'haver escollit aquest últim lied, "L’Organista de maneta", es deu al fet que amb ell es tanca el cicle de poemes, reflectint l'estat final del caminant en l'última estació d'un viatge emprès després d'haver de renunciar a la seva estimada; un viatge interior, al·legòric, ja que no hi ha topònims que ens facin creure una altra cosa. No sembla que es dirigeixi a cap lloc i els poemes ens porten més per un sender psicològic, a través de diferents estats d'ànim, que per un camí físic.
Schubert, d'acord amb la visió romàntica de la música que podem trobar en els escrits de Wackenroeder(2), Hegel(3) i Schopenhauer(4), no es limita a "pintar" el text, sinó que utilitza la música per bolcar el sentiment que la lectura del poema ha despertat en ell, potser la solitud i la sensació que, davant la pèrdua de l'amor i la manca de reconeixement social, la mort no és un mal company de viatge.
( "Contempla, enfonsada en la pols, / camí d'una desolació sense límits, / la meva vida, veritable martiri, / que s'acosta a l'ocàs.// Mata aquesta existència, mata’m. / Precipita’ns a ella i a mi a Leteo / i després, oh Poderós, / deixa florir un ésser pur i fort." Franz Schüber, La meva oració, 8 de maig de 1823).
Context històric
La vida de Schubert, com la dels seus contemporanis europeus, es veurà marcada per les guerres napoleòniques, i després de la caiguda de Napoleó, per la restauració de l'antic règim. Metternich, canceller austríac, en constituirà un dels seus principals valedors.
A Schubert, doncs, li toca viure en una societat aclaparada pel control de Metternich. L'ambient d'asfíxia política que la censura del canceller imposa a Viena és el que Schubert haurà de suportar durant tots aquests anys, en els quals fins i tot perdrà alguns amics empresonats pel sistema. D'altra banda, Müller, que havia lluitat en la guerra contra Napoleó, té també en comú amb Schubert, amb qui mai va arribar a trobar-se, la seva visió sobre la llibertat d'expressió i el seu inconformisme amb els poders establerts.
El romanticisme s'expandeix doncs, en bona part, com a reacció a un ambient polític immobilista. Diu Brigitte Massin en referència a les associacions d'estudiants, prohibides a Alemanya i Àustria:
"el gust pel secret, va aparellat al clima opressiu que pateixen els ambients intel•lectuals. Recórrer a l'Edat Mitjana suposa també un rebuig del món present i el retorn a les fonts germàniques de la poesia, i el mateix rebuig a l'europeisme de la Santa Aliança ... una reivindicació nacional nascuda amb la guerra d'alliberament de 1813” (5)
Die Winterreise
"El viatge d'hivern" de W. Müller ens narra les impressions d'un caminant, que després de perdre l'amor de la seva estimada, ens transmet els seus records i les seves impressions al llarg d'un viatge en soledat, que acaba amb la trobada amb l’ organista de maneta, un músic que toca balb, als afores de la vila, menyspreat per tots, la seva trista cantarella.
El poeta empra simbòlicament l'hivern, com a última estació de l'any, com a imatge de la desesperació, contraposada a la primavera (Maig va ser favorable), imatge de l'esperança. S'utilitza la figura del caminant, com a element psicològic de peregrinació i de transformació i fa vagar el viatger pel camp (recerca de la puresa, simbologia rural del positiu) en contraposició a la ciutat burgesa que menysprea al poeta. S'utilitza el passat com a temps feliç en contraposició amb el fred i cruel present del viatger. Com hem dit, no hi ha referències que ens indiquin que es tracti d'un viatge físic. No porta enlloc, de manera que ho podríem interpretar com un viatge interior i introspectiu que conduirà el caminant cap a la bogeria o cap a la mort.
El poeta empra simbòlicament l'hivern, com a última estació de l'any, com a imatge de la desesperació, contraposada a la primavera (Maig va ser favorable), imatge de l'esperança. S'utilitza la figura del caminant, com a element psicològic de peregrinació i de transformació i fa vagar el viatger pel camp (recerca de la puresa, simbologia rural del positiu) en contraposició a la ciutat burgesa que menysprea al poeta. S'utilitza el passat com a temps feliç en contraposició amb el fred i cruel present del viatger. Com hem dit, no hi ha referències que ens indiquin que es tracti d'un viatge físic. No porta enlloc, de manera que ho podríem interpretar com un viatge interior i introspectiu que conduirà el caminant cap a la bogeria o cap a la mort.
Els primers 12 poemes apareixen sota el títol general de Die Winterreise (Wanderlieder von Wilhelm Müller verfasst. Die Winterreise. In 12 lieder) a la revista Urania Taschenbuch auf das Jahr. Leipzig: Brockhaus. (1823). Posteriorment apareixerien 10 poemes més a la col·lecció Deutschen Blättern für Poesie und Litteratur, editada a Breslau (no sembla que Schubert els arribés a conèixer) i finalment la col·lecció completa, agrupada sota el títol: Gedichte aus donin hinterlassenen Papieren eines reisenden Waldhornisten, herausgegeben von Wilhelm Müller. Dessau. Ackermann (1824) (6)
Encontre de Schubert amb “El viatge d’hivern”
El 1827 és possible que Schubert sentís la solitud i el rebuig de la societat d'una manera més profunda; al gener són rebutjats per part de l'editor H.A. Probst, de Leipzig, els lieds que Schubert li havia enviat, en un intent d'expandir la seva obra més enllà de Viena i és rebutjada també la seva sol·licitud per ingressar com a sotsmestre de la Capella de la Cort. L'oferiment d'una de les seves misses perquè sigui interpretada per aquesta capella tampoc és acceptat. La missa li agrada a Eyble (mestre d’aquesta) però la rebutja per no ser de l'estil "que complaïa a l'emperador"(7).
En aquest estat, sembla que Schubert troba els primers dotze poemes de Müller en un número de 1823 de la revista literària Urania. El primer, "Gute nacht", parla de l'amor perdut, de temps passats:Estranger he arribat,
estranger me’n vaig.
Maig va ser favorable
Amb els seus rams de flors.
Ella em va parlar d'amor
-la seva mare, fins de noces-.
Ara el món s’enfosqueix,
I és de neu el camí. (8)
La causa de l'abandonament apareix en el següent poema "Die wetterfahne" (El penell): ...
¿Els importa si pateixo? / La seva filleta és bon partit.
S'identifica amb els poemes de Múller? Veu reflectit en ells el seu propi destí? Li recorden aquella noia, la Teresa, el seu primer amor, casada amb un altre per motius econòmics? O el seu amor impossible per Carolina Esterhazy?
Si el primer lied li pot haver recordat el passat feliç, malauradament perdut, no li suggerirà l'últim el seu futur incert?, el futur d'un compositor que tracta d'arribar al públic sense el suport d'un virtuosisme instrumental que tant va ajudar a Mozart o Beethoven en aquest aspecte; potser per això l'instrument que apareix en el poema, l'orgue de maneta, li pugui resultar tan atractiu; per a ell compondrà una melodia simple i recurrent que, sense paraules, contesti les preguntes al viatger.
No es veurà a si mateix com l' organista de maneta, l'artista rebutjat que, malgrat tot, segueix component perquè és una cosa consubstancial en ell?
Sobre l'estat d'ànim de Shubert a hores d'ara, ens diu Spaun: No es veurà a si mateix com l' organista de maneta, l'artista rebutjat que, malgrat tot, segueix component perquè és una cosa consubstancial en ell?
"Schubert va estar durant algun temps d'un humor esquerp i semblava esgotat... un dia em va dir... us cantaré un cicle de lieder ombrívols... i amb veu emocionada ens va cantar tot el “Viatge d'hivern”. Ens vam quedar estupefactes pel sinistre clima d'aquests lieder ... "
Al febrer de 1827, segons data del manuscrit, ja estaven escrits els primers dotze lieder. Els dotze restants, els compondrà a finals de l'estiu quan trobi la resta dels poemes9.
El 1816, quan tria l'amistat de Shober refugiant-se a casa seva i rebutja la seva professió de mestre, abandonant la casa paterna per un temps, indica Brigitte Masin:
"És el rebuig a una societat determinada, a un seny de persona gran, un rebuig que anirà molt lluny ".
No és aquest rebuig social el que es plasma també en els poemes de Müller?
El 1822 Schubert escriu "El meu somni ", un relat de tints autobiogràfics, on apareixen tres temes, el rebuig -en aquest cas patern-, l'allunyament i el viatge conseqüent:
"vaig errar fins a una comarca llunyana",
i la mort (primer de la seva mare i després d'una jove) com a catalitzadora de la reconciliació que obrirà un nou sender.
En els poemes de Müller també podem veure una certa analogia amb l'anterior: rebuig de la persona estimada; el viatge, conseqüència de l'anterior; i la trobada amb l'organista de maneta a la fi del camí (substitut aquí de la mort?) que tanca el cicle però obre també un nou camí al caminant.
Explica Johann Mayrhofer sobre Schubert
"L'elecció dels poemes del 'Viatge d'hivern” indica fins a quin punt havia empitjorat el compositor. Havia estat durant molt de temps greument malalt, havia passat per experiències desastroses, la vida ja no era per a ell de color de rosa, havia començat el seu hivern. La ironia de poeta, ironia nascuda de la desesperança, va trobar ressò en ell i va donar a la seva música una expressió punyent. Vaig quedar dolorosament impressionat ".
Sobre l'estat de Schubert a la fi de 1827 afegeix Spaun:
"No hi ha lieders alemanys més bells (que el “Viatge d'Hivern”) i van ser en certa manera el cant del cigne del compositor. A partir d'aquest moment la seva salut es va deteriorar ... "
" Schubert estava esgotat, però sense que el seu estat semblés preocupant (...) No tinc cap dubte que l'estat febril en què va compondre els seus més bells lieder, i en particular el “Viatge d'hivern”, va contribuir a precipitar la seva fi ". Sembla un tràgic paral·lelisme amb la mort de Joseph Berglinger de Wackenroeder. En aquest mateix any moriran Beethoven (l'ídol de Schubert) i W. Müller, aquest últim sense conèixer els lieder de Schubert sobre el seu “Die Winterreise”.
L’Organista de maneta, anàlisi
L’organista de maneta, últim lied que tanca el cicle, relata la trobada del caminant, per primera vegada, amb un altre personatge, traslladant a la figura d'aquest músic ambulant els sentiments que alberga el protagonista (pèrdua, solitud, abandó social ...), i que els diferents poemes del cicle han anat deixant traslluir.
Aquesta trobada amb la soledat i la indiferència resumeix i tanca el poema, en paraules d'Alfred Einstein: "l'obra s'atura aquí, al llindar de la demència"; potser “l’organista de maneta” no és sinó el seu propi jo, un desdoblament de si mateix, com recull Susan Youen. Rebutjat per tots i tot sol amb la seva cançó toca sense esperança ja que ningú aprecia el seu do; o potser pugui recollir el desig final de l'artista d'unir-se a la mort (si veiéssim en l’organista de maneta aquesta figura) per iniciar un altre viatge, ja que en aquest no ha trobat consol o acceptació i se li fa insofrible continuar en soledat.
Encara sense entrar en una anàlisi en profunditat, sí que, entenem, es podrien assenyalar algunes coses interessants pel que fa a la seva composició:
Des del punt de vista formal, el poema de Müller consta de 5 quartetes, rima consonant a-b-a-b, mentre el lied presenta una estructura tripartida però que es correspon amb les diferents perspectives amb què el poeta aborda el text. Així, en les dues primeres estrofes el que trobem és una descripció "paisatgística": "Als afores del poble / hi ha un organista de maneta / i amb els dits entumits / toca amb dificultat // sobre el gel descalç / trontolla / i el seu platet / sempre queda buit ".
Però les dues següents ja no són una mera descripció pictòrica, sinó que ens informen de quina és la relació de l'organista de maneta amb el seu entorn, com és l'actitud de la societat respecte a ell i la d'ell davant de la societat: "Ningú vol sentir-lo, / ningú el mira / i els gossos grunyen / al seu voltant // i ell ho ignora / tot, ni s'immuta / fa girar el seu orgue / i mai calla ".
I finalment, a l'última estrofa, s'abandona l'estil narratiu passant-se directament a la interpel·lació, Müller "es fica en el quadre", el viatger passa de narrador a actor, hi ha un canvi de pla radical, per acabar el poema i el cicle. El viatger expressa, dirigint-se al músic, el seu desig de finalitzar el viatge, aquest viatge, per començar un altre en la seva companyia:
"Estrany ancià, / puc anar amb tu? / Acompanyaràs amb el teu orgue / les meves cançons?..."
Però tenint en compte la interpretació simbòlica del poema, en companyia de qui vol marxar ...? "L'obra s'atura aquí, al llindar de la demència"
Però tenint en compte la interpretació simbòlica del poema, en companyia de qui vol marxar ...? "L'obra s'atura aquí, al llindar de la demència"
Pel que fa a la tonalitat, l'escollida per Schubert és el la menor. L'ús de la tonalitat en Schubert no ha estat aleatori al llarg del cicle; sobretot a la primera part ha utilitzat les tonalitats majors quan el caminant evocava el passat i les tonalitats menors per al present. Referent a això podem recordar el que Shopenhauer comentava, referint-se a l'ús d'una o altra: "I així com hi ha dues maneres universals de l'ànim, la serenitat, o al menys el vigor d'ànim, i l'aflicció o l'ansietat, la música no té sinó dues tonalitats universals que es corresponen amb aquells estats: la manera major i el mode menor ... En aquest cas l'ús del to menor, s'adaptaria a la tònica general, ja que el que se'ns presenta és una escena en el present.
Aquest referent a un passat sempre millor i la desesperança del present és una constant del romanticisme, potenciada com ja hem comentat pel clima polític existent en aquests moments.
Una altra de les coses que crida l'atenció des del primer moment és l'acord de "cinquena buida" -recurs utilitzat en la música medieval-, que es repeteix en l'acompanyament de piano al llarg de tot el lied, evocant el so d'una campana que es repeteix monòtonament en un lament prolongat, com un autèntic "toc de difunts", fred, com el gel sobre el qual trontolla l’organista de maneta, caminant cap a la immobilització final, cap a la mort (el cap d'olla sobre l'últim acord). D'altra banda, l'absència de la tercera -la nota que ens indica si l'acord és major o menor-, li dona un caràcter ambigu, deixant-lo fora del marc tonal, com la mort, aliena a qualsevol paràmetre.
Aquest acord es complementa amb el so "de l'orgue" que toca la mà dreta a partir del tercer compàs. Schubert, doncs, encara abans que la veu entoni el poema, ens crea i anticipa el que el viatger ens relatarà. Aquesta "música d'orgue" la trobem omnipresent al llarg del lied, present abans i després del text, abans i després, com a imatge d'alguna cosa que transcendeix el pla narratiu, el pla on se situa el caminant. La música de l'orgue, s'intercala com un ritornello (una altra característica medieval), entre els versos cantats del poema ("fa girar el seu orgue, i mai calla", relata Müller), només hi ha un canvi en la seva eterna repetició, l'elevació del dibuix melòdic per marcar el pas d'una part de l'obra a una altra.
Finalment, caldria destacar que la nota més aguda del lied arriba sobre els últims versos, en els quals el caminant expressa el seu últim desig i esperança "acompanyaràs amb el teu orgue les meves cançons?"
El seu últim crit per trobar un ressò i una sortida al seu dolor, per escapar d'una vida que l'oprimeix ... la resposta serà la repetició dels compassos inicials, de la" música de l'orgue ", que es resoldrà amb una catàbasi, amb la caiguda final de la melodia. No ha pogut escapar, el seu destí es compleix i el darrer acord és...la mort ... ?, potser la mort ha estat sempre el seu únic escapament ?
El seu últim crit per trobar un ressò i una sortida al seu dolor, per escapar d'una vida que l'oprimeix ... la resposta serà la repetició dels compassos inicials, de la" música de l'orgue ", que es resoldrà amb una catàbasi, amb la caiguda final de la melodia. No ha pogut escapar, el seu destí es compleix i el darrer acord és...la mort ... ?, potser la mort ha estat sempre el seu únic escapament ?
Conclusió
Encara que no hàgim entrat, doncs, en una anàlisi més profunda i detallada, podem afirmar que no trobem en Schubert un simple intent de, com dèiem, "pintar el text", sinó la intenció de transmetre en estat pur el sentiment que a ell mateix li va despertar la seva lectura. El fred, com absència de calor físic i anímic; l'hivern com a fi d'un cicle, d'una vida; i la recerca del poeta d'un final alliberador. Ho hem percebut al llegir els versos de Müller, però ho hem "sentit" molt més reforçat a l'escoltar el lied de Schubert. En la seva humilitat, Müller, en una carta adreçada a Bernhard Klein el 1822, declarava: "En realitat, les meves cançons existeixen només a mitges, només en el paper, negre sobre blanc, fins que la música els insufla l'alè de la vida, la invoca o la desperta ... si és que niava en elles".
D'acord amb l'èxit de Winterreise, els seus poemes estaven plens de vida, tanta com la que va ser capaç d'impressionar a Shubert ... i a través d'ell, també a nosaltres.
Notes bibliogràfiques:
1) Els 12 primers són editats per primera vegada a la revista Urania, el 1823, sota el títol de Wanderlieder von Wilhelm Müller verfasst. Die Winterreise. Schubert, treu l'article en el títol del seu cicle i el presenta com Winterreise, Viatge d'hivern en lloc d'El viatge d'hivern, cosa que pot interpretar-se com un canvi d'intenció semàntica que obre el cicle a una més àmplia interpretació.
2) "Segons Wackenroder ... la música és l'art per excel·lència ... el llenguatge primigeni dels sentiments" Fubini, I. (1988). L'estètica musical des de l'antiguitat fins al segle XX. Madrid: Aliança.
3) "(Per Hegel) La música pot expressar tant sentiments particulars, subjectius, com el sentiment en si". Fubini, I. (1988). L'estètica musical des de l'antiguitat fins al segle XX. Madrid: Aliança.
4) "... (el text) condueix a el compositor, a través de les paraules i les accions ... a les afeccions de la voluntat que constitueixen el fons de les paraules i que susciten en ell els sentiments que ha d'expressar, actuant així com a estimulant de la seva fantasia musical ". "(Sobre un text a què se li posa música) en aquest cas, l'art de la música mostra de seguida el seu poder i la seva superioritat, oferint-nos l'explicació més profunda, més perfecta i més secreta dels sentiments expressats" Shopenhauer. El món com a voluntat i representació. Cap. 39 Sobre la metafísica de la música.
5) Massin, B. (1991). Franz Schubert. Madrid: Turner. Pag.284
6) Massin, B. (1991). Franz Schubert. V. II Madrid: Turner Pag. 1241/1242
7) (Hosef Hauer, en els seus records, parla del que li va comentar Schubert) "Eybler em va dir que la missa era molt bona, però que no estava composta en l'estil que complaïa a l'emperador. Llavors em vaig acomiadar pensant per a mi: Soc molt afortunat ja que soc incapaç d'escriure en l'estil de l'emperador. " Massin, B. (1991). Franz Schubert. Madrid: Turner. Pàg. 387Müller, W., & Neuman, A. (2003). Viaje de invierno :Edicion bilingüe [Winterreise. Castellà i alemany]. Barcelona: El Acantilado
8) (Li confessa Schubert): "Durant tres anys va viure esperant que em casaria amb ella; però jo no tenia una bona posició, cosa que ens inquietava molt als dos; seguint els desitjos dels seus pares, es va casar amb un altre, la qual cosa em va causar molta pena. Encara l'estimo, i no he conegut fins ara a cap millor que ella. Però no estava destinada per a mi” Recuerdos de A. Hüttenbrenner. Massin, B. (1991). Franz schubert. V I. Madrid: Turner . Pag. 100.
9) Recuerdos de J. von Spaun. Massin, B. (1991). Franz Schubert. Madrid: Turner. Pág. 392
10) La primera sèrie, composta i lliurada al febrer de 1827, es publica el 24 de gener de 1828, editada per Tobias Haslinger. i encara conté correccions de Schubert. La segona part, composta a finals d'estiu i principis de tardor de 1827 (lliurada a l'octubre a Haslinger), i publicada el 31 de desembre de 1828, a causa de la seva malaltia no va poder ser revisada per Schubert. Es compta, a més de l'edició, amb una còpia integra del manuscrit, dipositat a Nova York i còpia de copista de les dues parts, dipositades a la biblioteca de la ciutat de Viena. Sembla ser composta per al seu amic J. M.Vogl.
11) Massin, B. (1991). Franz Schubert. Madrid: Turner. Pàg. 132
12) Johann Mayrhofer, records sobre Franz Schubert, 1829. Massin, B. (1991). Franz Schubert. Madrid: Turner Pág. 393
13) Schopenhauer, A. El mon com a voluntat i representació.1ª edició Leipzig: Brockhaus 1819 (en realitat desembre de 1818)
14) Toc de difunts a: http://campaners.com/php2/mp3_0.php?numer=320
15) Müller, W., & Neuman, A. (2003). Viatge d’hivern :Edició bilingüe [Winterreise. castellà i alemany]. Barcelona: El Acantilado. Pàg. 17
Text: Celestino Lahera Aineto
Traducció: Cristina Aymerich
