Set. 2021 Entrevistem Laia Pujol i Rovira, clarinetista, que ha anat a Los Angeles, Califòrnia, a estudiar un màster en "Community Music". .

Nascuda a Prats de Lluçanès, Laia Pujol i Rovira és clarinetista. Va estudiar al Conservatori del Liceu de Barcelona i va participar a la JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya) del 2013 al 2015.

Com a docent, va ser impulsora de l’ Escola de Música i Arts del lluçanès (EMAL) i n’ha estat fins fa poc directora i mestra de clarinet. Ho deixa tot per marxar als Estats Units a cursar un màster de dos anys en “Community Music” i li hem demanat que ens expliqui en què consisteix i perquè ho ha triat.

Quan vaig acabar la meva formació al Liceu, vaig començar a treballar a l’Escola Municipal de Música de Prats de Lluçanès. Era una escola que ja funcionava i tenia moltes coses bones, però malauradament no reflectia la població real del Lluçanès. Com a servei públic tenia algunes mancances. Per exemple, l’alumnat eren infants i joves, mentre que a les zones rurals hi ha molta població envellida, i més d’una tercera part de l’alumnat no era de Prats i havia de venir amb cotxe des dels pobles dels voltants.

Vaig presentar la idea que fos el servei el que arribés als pobles, i no al revés, al llavors alcalde de Prats i president del Consorci del Lluçanès, Isaac Peraire, i em va recolzar incondicionalment. Al cap de poc vam començar a treballar amb un equip de persones format per membres del Consorci del Lluçanès, de la Diputació de Barcelona i de l’Escola de Música, i li vam donar forma al que avui és l’EMAL, una escola de música i arts que arriba a 12 dels 13 pobles del Lluçanès. Les edats de l’alumnat van des dels pocs mesos fins als més de 80 anys, i té diverses disciplines artístiques en diferents formats per adaptar-se als gustos, necessitats i diferents graus de compromís dels habitants d’aquest territori. I aquest curs celebrem que ja portem 5 anys!

“Community music” es pot traduir literalment per “música comunitària”. És una branca de la música que promociona la participació i la inclusió de tota la comunitat, posant especial atenció als col·lectius més vulnerables o desafavorits.

Per tant, per una banda és un exercici de democràcia cultural i, per l’altra, una eina per a la intervenció i transformació social. Al màster faig assignatures que em permetran adquirir les habilitats necessàries per dissenyar, implementar i avaluar projectes de música comunitària.

Per exemple, com fer una anàlisi prèvia de la comunitat on es vol implementar la intervenció, però també el ventall d’activitats que van des d’una activitat divulgativa limitada en el temps fins a una intervenció participativa i significativa a llarg termini. També tinc classes de lideratge artístic, diversitat cultural, educació musical, recerca acadèmica, i fins i tot un seminari per conèixer les eines per obtenir finançament i subvencions. Més endavant també faré pràctiques en diversos projectes de música comunitària que existeixen a Los Ángeles, i finalment hauré de presentar una tesina.

Crec que els principis i valors que li vam donar al projecte de l’EMAL estan molt alineats amb els de la música comunitària; simplement no sabíem que es deia així, que era una branca més de la música i que s’estava estudiant. No em fa por haver-ho deixat tot per un temps per aprendre més sobre això.

A nivell personal, m’apassiona. Sempre explico que jo, com a músic, sentia molt sovint una incomoditat per no estar fent prou a nivell social, i amb aquesta branca de la música sento que concilio dues parts molt grans de mi: la passió per la música i l’activisme social. A nivell professional, és una branca que està emergint amb molta força i per a la qual estic segura que es necessitaran professionals i experts en els propers anys.

La tendència és que cada vegada més equipaments culturals i educatius incorporin aquesta perspectiva, i es necessita un perfil molt concret per dissenyar projectes a mida sense perdre de vista la qualitat artística i alhora respectant i tenint en compte la totalitat del teixit social.

A mi m’agradaria especialitzar-me en el món rural. Com a músic amb aquests orígens, sé com n’és de difícil l’accés a la cultura pels habitants del món rural (jo feia uns 300 km setmanals per anar al conservatori durant els 6 anys de Grau Professional!), i també sé que no és fàcil per a les organitzacions culturals arribar a aquesta població. Per això crec que estic en una bona posició per construir ponts i fer que el dret de l’accés a la cultura deixi de ser més vulnerable a l’entorn rural que a l’urbà.

Als Estats Units ens porten uns quants anys d’avantatge pel que fa als projectes comunitaris artístics, ja que és un país amb una diversitat cultural enorme i contrastos immensos a nivell sòcio-econòmic. Alhora, però, no hi ha gaires universitats que ofereixin aquest màster. Sí que s’ofereix aquesta perspectiva en la majoria d’estudis d’educació musical, però poques universitats ofereixen el títol específic, és a dir que no hi havia tantes opcions per triar. Finalment em vaig decantar per Los Ángeles principalment per tres motius.

USC_Thornton_School_of_Music_Newman_Recital_Hall

Primer, la USC és una universitat de primer nivell, la facultat de música és una de les més prestigioses del país, i el professorat és molt potent, publica recerques de primera línia en el camp de la música comunitària.

Segon, els projectes comunitaris existents a la ciutat són meravellosos. La Filharmònica de Los Angeles mateix no només té un director que ha sortit d’un projecte comunitari (Gustavo Dudamel va iniciar-se a “El Sistema” de Veneçuela, el projecte d’orquestres comunitàries més gran del món), sinó que a més a més tenen un projecte propi d’orquestra comunitària molt potent que es diu YOLA (Young Orquestra of Los Angeles).

Tercer, la riquesa cultural d’aquesta ciutat no té comparació. Jo, que vinc d’un poble molt petit, no he tingut l'oportunitat d’interactuar amb gaires cultures diferents a la meva. El meu entorn sempre ha estat molt uniforme. Aquí tinc l’oportunitat de conèixer moltes cultures i, des del respecte i la humilitat cultural, ampliar el meu grau de coneixement que després podré traslladar als meus futurs projectes d’arts comunitàries.

No vull acabar sense fer un agraïment a la Fundació “La Caixa”, que m’està oferint el suport econòmic per poder fer aquest màster gràcies al seu programa de beques per a postgraus a l’estranger, així com també a totes les persones, amistats i professors que m’han inspirat i gràcies a les quals avui us puc explicar tot això.