Piano & Orquestra

Creada l’any 1990, l’OSSC ha realitzat més de 500 concerts
Edmon Colomer i Cristina Casale ens presenten el concert del proper divendres 26 de març. Un concert molt popular amb Txaikovski i Bizet.

Per presentar-vos l'esdeveniment i els seus protagonistes hem fet una petita entrevista al mestre Edmon Colomer que en serà el director convidat i hem demanat a la Cristina Casale, piano solista, que ens en toqui un fragment per anar fent boca.

Edmon Colomer i Soler, Barcelona 1951.

El teu pare Àngel Colomer i del Romero va crear l' Orfeó Laudate molt abans que tu nasquessis i la teva mare Montserrat Soler i Algué era pianista i organista. Explica’ns com va ser la teva infantesa en una família de músics.
La meva infantesa va estar molt marcada per la vocació dels meus pares, la música, una vocació que ells em van transmetre. Des d’aquest punt de vista, la vinculació familiar va ser molt forta i des de ben petit vaig participar de les activitats musicals del meu pare tant en l’ àmbit familiar com fora, per exemple a l’ Orfeó Laudate, on vaig cantar des de ben petit.

El meu pare era el director del cor de diferents col·legis, entre ells els Jesuïtes de Casp, on jo vaig estudiar, i vaig participar en el cor de Pueri Cantores, que eren membres de la Federació internacional dels Pueri Cantores. El meu pare era molt audaç i atrevit i organitzava sempre que podia concerts a molts llocs i sempre per Nadal una trobada de cors tant de gent adulta com jove i petits. Se’n deia les “Nadales arreu del món”. Va ser pioner a dirigir pels volts dels anys 50, per primera vegada a l’Estat Espanyol, el "Rèquiem de Brahms". Així vaig participar a oratoris que ell havia dirigit, per descomptat la 9ª Simfonia, però també l’ "Stabat Mater", de Dvořák, Mozart, Haydn. Participar en tota aquesta activitat va ser natural en la meva vida d’ infantesa.

El vaig acompanyar diverses vegades als viatges que organitzava per participar a un festival de música, popular però molt ben organitzat, a Gal·les. En aquells moments va ser una experiència inèdita, perquè la gent no viatjava o viatjava molt poc. Sí, la meva infantesa va estar marcada directament per tota aquesta activitat que generaven els meus pares. El meu pare com a motor, director, i la meva mare pianista-organista que l’acompanyava en tot.

En una activitat d’aquesta mena no hi cabia gaire res més. Tot i que l’esperit excursionista hi era -el meu pare va formar part dels minyons de muntanya de mossèn Batlle- hi havia poc temps per practicar-lo. Jo ja formava part d’una altre moment de la història; vaig estar vinculat al Centre Excursionista de Catalunya però també més per la música.

A casa hi havia un ambient humanament molt ric. Es respirava no només música sinó pedagogia, voluntat d’educació i un ambient molt religiós.

Molta part de l’activitat passava per una vivència religiosa molt intensa.


Explica’ns on et vas formar i destaca’ns els mestres que més et van influir.

La meva formació va passar pel conservatori municipal de música del Bruc. Allà vaig estudiar direcció d’orquestra amb l’ Antoni Rosa-Marbà i composició amb en Xavier Montsalvatge. Tinc molt bon record d’alguns mestres com Manuel Oltra i Josep Poch. Després, ja enfocat en els estudis cap a director d’orquestra, vaig estar en un curs a Anglaterra a la Canford Summer School amb el professor George Hurst .

Més endavant vaig treballar amb en Sergiu Celibidache en uns cursos d’estiu que s’organitzaven a la Trier Universität al sud d’Alemanya i finalment vaig estar tres anys fent un màster (una llicenciatura) a l’escola de música de la Universtitat d'Indiana (1981-1983), on vaig tenir dos mestres de direcció, Thomas Baldner, que era alemany, i Brian Balkwill, que era anglès.

De tothom vaig aprendre alguna cosa.
Potser qui va influir més directament en la meva formació va ser l’ Antoni Ros-Marbà. Aquesta línia de treball va estar completada per la meva ampliació d’estudis amb Sergiu Celibidache, músic romanès que va ser un dels grans referents a la seva època en direcció d’orquestra.


Amb 32 anys vas crear la JONDE (Joven Orquesta Nacional de España). Com et va arribar aquesta encàrrec? Vist en perspectiva, què creus que et va aportar?

Aquest encàrrec em va arribar per la via de l’educació musical. El director musical de l'INAEM en aquell moment, parlem de l’any 1982, em coneixia d’uns cursos de pedagogia per a mestres que jo havia anat a fer a Múrcia. En aquells moments jo estava estudiant a la Universitat d’Indiana (EEUU), i em va contactar per muntar un projecte per a gent jove, sense saber massa bé què volien. Jo vaig dissenyar un projecte, el van acceptar i el vaig engegar sense pensar quina trajectòria podia tenir.

Va resultar ser un èxit des del primer moment i va anar creixent, la qual cosa va fer que jo m’hi impliqués i em vinculés en aquell projecte durant molts anys, gairebé 13 anys. Això va marcar una part important de la meva vida professional. El meu objectiu era la direcció d’orquestra, és a dir, ser director professional, engegar un projecte que no tenia precedents a Espanya però sí a fora com la Junge Deutsche Philharmonie i la National Youth Orchestra of Great Britain. Van ser dos referents que em van ajudar a estructurar aquest projecte amb professors del més alt nivell possible per precisament obrir els ulls a tota la gent jove que tenia talent que en aquell moment no tenien massa referents a l’Estat.

Tot això va ser un revulsiu que va tenir conseqüències molt positives per la música i sobretot per la formació dels músics de talent al més alt nivell. Van ser molts anys dedicats no exclusivament però sí principalment a aquesta tasca. Va tenir les seves dificultats però també va ser molt gratificant. Per tant haig de considerar que va valer la pena.

Als anys 80 el nivell instrumental a Espanya era baix. Es tractava d'incorporar a aquest programa professors del més alt nivell possible que ajudessin als joves de talent a obrir els ulls. I que els fes adonar que amb la formació que ells tenien no en tenien prou. Era com una escola de formació superior a través de l’orquestra. I així va ser: es va convertir en una escola superior i jo fins i tot la vaig voler convertir en una escola de formació permanent tot i que no va tirar endavant.

Això és el que vam intentar fer. I ho vam aconseguir, i a més ha influït en les generacions posteriors que s’han inspirat en els que en aquell moment eren alumnes, que varen tenir la sort de completar la seva formació d’una manera competitiva, és a dir, a la manera com s’estudiava a Europa, i convertir-se en professionals que poguessin anar arreu, i això és el que ha passat: ara tenim una generació de músics que poden anar per tot el món.


Suposo que els 40 anys de dictadura van fer que aquí la gent no pogués desenvolupar-se a aquest nivell...


Sí, sí, esclar, totes les portes que s’havien començat a obrir als anys 30 es van tancar i va caldre a tots els àmbits, no solament al musical, reconstruir el país. I si ens despistem ho haurem de tornar a fer ara.


Quin tipus de transformació vas emprendre amb l'Orquestra Simfònica de Tenerife l’any 1985?


L’Orquestra Simfònica de Tenerife, com d’altres formacions arreu de l’ Estat, era semi-amateur, i em van demanar si podia proposar un projecte de transformació. Així ho vaig fer amb l’objectiu de transformar-la en una orquestra professional. Va suposar seleccionar la gent que tenia el nivell i fer audicions arreu del país per construir una orquestra competitiva. Va coincidir amb el moment de la JONDE. Aquell projecte va obrir els ulls a molta gent i sobretot a molts responsables culturals. Es tractava de crear un projecte simfònic que tingués la possibilitat de respondre a les exigències del repertori simfònic.

L'Orquestra de Cadaqués va néixer el 1988 com un projecte personal.

L’Orquestra de Cadaqués la vaig crear jo, ras i curt. Va ser arran de la primera generació de músics de la JONDE que es va convertir en professional. I aprofitant els meus contactes fora del país, vàrem fer una orquestra que volíem que fos un model en el sentit de qualitat. La vam crear dins el marc del Festival de Cadaqués, amb l’ajut del Josep Maria Prat, impulsor d'Ibercàmera. Ell va fer possible que això comencés. Jo vaig dirigir alguns concerts i després ja me’n vaig desvincular i ha seguit gestionada per en Llorenç Caballero durant molts anys. Va ser una bogeria de joventut que va veure la llum. Un dels primers concerts va ser amb la Victòria dels Àngels i l’altre amb l’ Alicia de Larrocha. Però esclar, els projectes s’han de mantenir, s’han de gestionar i volen una dedicació molt intensa. Els músics som músics i de vegades no saben estar al mateix nivell en tots els fronts.

En el període 2002-2005 dirigeixes la Simfònica de Balears, la Simfònica del Vallès i l'Orquestra de la Picardie a França. Com es compagina tota aquesta feinada?

No, no, un cop vaig deixar la de la Picardie vaig agafar els altres dos projectes alhora. No va ser una bona decisió perquè a banda dels concerts dels quals tinc molt bon record, una orquestra demana una dedicació completa no solament com a director, com a músic, sinó com a organitzador i co-administrador, és a dir un director no ha d’administrar però sí participar de l’organització i fer-ho per a dues orquestres és molt.

Del 2007 al 2009 vas ser director de la Daejeon Filharmònica. Com vas arribar a ser el primer director no asiàtic d’una orquestra sud-coreana?

Arribat aquest punt jo mateix reviso una mica la meva trajectòria com a director i reconec que he estat en molts fronts, molt diversos, no només orquestres diferents sinó projectes de naturalesa molt diversa. Fins i tot algú pot dir que no he pogut estar massa temps en un sol lloc, i és veritat. Vaig estar molts anys a l’ Orquestra Nacional d’Espanya perquè va ser un projecte que vaig crear i que tenia aquest component educatiu però després el que em va moure va ser fer música al més alt nivell possible i això vol dir aprofitar les oportunitats que et surten. Hi ha oportunitats que les aprofites molt bé i d’altres que les aprofites menys. No sempre tot surt al nivell que un voldria. Per això he passat per tants àmbits diferents. La majoria dels projectes han estat molt reeixits i hagués pogut continuar, però a mi sempre m’ha agradat moure’m i Daejeon va ser una mica la conseqüència d’això.

Un músic que era rus, amb el qual vaig col·laborar, que era amic d’un altre director sud-coreà, em va proposar d’anar-hi i després d’haver dirigit un parell de programes em van convidar a ser-ne el director titular. Em va fer gràcia la idea. Corea del Sud és un país molt interessant, amb una economia de mercat competitiva, molt tutelat pels Estats Units. No té res a veure amb Corea del Nord, i alhora conserva aquest esperit diríem tan tradicional, tan jeràrquic en la vida familiar -nosaltres quedem molt lluny de tot això-, però que també comporta una sèrie de valors com són el respecte a l’edat i el respecte en general. Hi ha una gran vocació pedagògica. Tot això van ser elements que van influir per acceptar la direcció d’aquella orquestra. El problema de l’idioma era un problema gran, important, i va ser la raó per la qual al cap de tres anys me’n vaig anar perquè, esclar, m’ha agradat sempre aprendre idiomes però em va venir en un moment en què tenia tanta feina que aprendre el coreà, a part de quatre paraules, va ser difícil. Evidentment el nostre mitjà de comunicació fora de l’àmbit musical era l’anglès però a Corea l’anglès es parla relativament , no tothom. Jo tenia una traductora que m’ajudava molt però, esclar, no es poden fer assajos amb un traductor. Em servia per tota la part administrativa. Va ser una experiència bellíssima, en tinc molt bon record i vam fer programes molt macos.



Ens pots destacar dos o tres projectes dels quals en tinguis un record especial per algun motiu?

Si parlem de concerts en directe, un dels que vaig viure amb més intensitat va ser el 1980: vaig dirigir una Harmonie Messe de Haydn a Bèlgica amb un cor de 300 persones que venien de tot el món, dins del marc de la Federació Europea de Cors Joves . Hi havia 5.000 persones al públic i va ser un èxit enorme; me’n recordaré tota la vida. Em va donar molta confiança en mi mateix i em va connectar amb molts dels músics i agents que després em van ajudar a la meva carrera professional.

Després n’he fet molts, molts, i no en podria destacar un. He dirigit moltes novenes simfonies per exemple amb una orquestra de París i la de la Picardie, de la que vaig ser director titular; són experiències magnífiques. També recordo els Proms de Londres que són uns festivals centenaris en què no havia participat mai cap orquestra espanyola i vam participar per primera vegada amb la JONDE, crec que era l’any 1996. En el programa vaig dirigir “La Pesta” de Robert Gerhard amb els cors de la BBC. Va ser un concert molt viscut i que va tenir molt d’èxit.


D’enregistraments n’he fet molts i si vols que et digui la veritat tinc records magnífics per exemple d’haver enregistrat la "Serenata" de Bernstein que és per a violí, corda i percussió, un magnífic enregistrament; la mateixa "Pesta" de Gerhard, "La dança dels morts" d' Honegger, el "Concert d’ Aranjuez" amb Paco de Lucía i tants d’altres.


Com a membre del plenari del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) explica’ns quin és el vostre paper i quina és la funció del CoNCA?

El CoNCA va ser creat ara fa deu anys a imatge dels Councils, aquells consells que els governs creaven per assessorar les diferents conselleries de cultura. És un organisme independent format en aquest moment per 7 membres escollits pel Parlament de Catalunya. La nostra funció és fer d'interlocutors entre els diferents sectors culturals i el Govern, no només la Conselleria de Cultura sinó altres departaments del Govern. Per tant, la nostra funció és això, estudiar quina és la realitat. Primer informar-nos, estudiar-ho, fer de prescriptors, buscar solucions, impulsar projectes que ens ajudin a trobar aquestes solucions i presentar-ho al Govern perquè decideixi les polítiques culturals que vol portar a terme. Aquesta és la nostra funció en síntesi. És cultura en general i arts en general. Els set membres no representem ni de bon tros tots els sectors, hi ha molts àmbits que no estan representants però tot i així tenim assessors que ens ajuden a prendre decisions amb coneixement de causa. Nosaltres el que hem de fer es extreure’n conclusions i a partir d'aquí tutelar que les línies de treball arribin a bon port i que es compleixin els objectius que ens hem proposat.

Hem de tocar de peus a terra i hem de veure quina és la realitat cultural, que tothom accepta com a cultural, per veure que les disfuncions dels problemes es converteixin en solucions. Hem de detectar quins problemes té el sector, no problemes d’equipament sinó també, per exemple, problemes de dependència laboral, que és un dels grans temes. Hi ha un grup de treball dins del CoNCA que s’ocupa de l’estatut de l’artista, de com millorar les condicions laborals, professionals, jurídiques... de l’artista. Hi ha un altre grup que s’ocupa de l’educació, de quina vinculació té l’art entès com a activitat vocacional i l’educació per arribar a ser artista, de la distribució de subvencions a través de instituts com l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals) o l’OSIC (Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural); imagina't si el panorama és ampli! Doncs davant tota aquesta situació hem de prioritzar què és el més urgent, què és el més necessari i a partir d’aquí treballar-hi. Fins on arribem, tenim un mandat de cinc anys i quan nosaltres acabem el mandat vindrà un altre grup que continuarà. Nosaltres de fet hem assumit responsabilitats que havia iniciat el CoNCA anterior. I així es va construint.

Normalment la proposta ve del mateix sector, de la mateixa societat, que avui està molt organitzada en diverses plataformes i associacions que ens venen a trobar, perquè els donem un cop de mà en les seves reivindicacions.

Què podem esperar del concert del proper divendres 26 de març ?

El programa consta de dues obres: el concert per a piano de Txaikovski, que és conegudíssim, i la simfonia en Do major de Bizet que no és tan coneguda però sí l’autor, per la seva famosa “Carmen”. Diríem que és un concert popular.

El concert per a piano de Txaikovski és una obra d’art d’una categoria musical fora de qualsevol dubte, molt ben construït, molt elaborat per al piano i alhora amb molt de rigor tècnic i musical. La simfonia de Bizet és una obra també molt important, molt ben escrita per un jove de 17 anys!. M’agradarà que la gent després d’escoltar-la en tregui conclusions. Amb Bizet estem escoltant un Mozart passat una mica per aquest esperit francès on el color i el perfum formen part de la seva essència. L’art francès és un art que sempre associarem amb el perfum, amb el color; no en va el simbolisme de Debussy i Ravel l’identifiquem amb tots aquests elements. Bizet és contemporani de Brahms, seria un romàntic però alhora la seva música respira molt del classicisme i molt de Mozart. 
Combina aquests elements: transparència, color i perfum.

A continuació Cristina Casale, solista al concert núm.1 de Txaikovski, ens ofereix un video amb una delicada presentació del que tocarà divendres 26.

La seva primera professora de piano va ser la seva mare, que la va posar al piano amb tres anys.
Va perfeccionar la seva interpretació amb grans mestres com Rafael de Castro (Veneçuela), Ilze Graubin i Irina Zaritzkaja (Conservatori Moscú), Emmanuel Ferrer (França) o la reconeguda Alícia de Larrocha (Barcelona). Era una època en la qual ja oferia concerts per Europa, va debutar al Palau de la Música Catalana i va guanyar diversos concursos a Catalunya (Barcelona, Manresa, Terrassa) i Itàlia.

Tot i la seva passió per la música, l'any 2004 la Cristina decideix reduir dràsticament la seva activitat concertística per ser mare. Es trasllada a viure a Sant Cugat i en dos anys esdevé mare de tres fills, tot un repte per una dona amb una professió plena de viatges, llibertat i gran dedicació a la música.

Cristina prioritza la seva família durant deu anys, obtenint, segons diu ella mateixa, una maduresa per a la música que mai havia experimentat.

L'any 2014 torna als escenaris debutant al Weill Carnegie Hall de Nova York dins d'una gira pels Estats Units, amb un concert diferent de l'habitual, un concert comentat per ella mateixa i interpretant música principalment de compositors catalans.

A aquesta gira li seguiran concerts per Colòmbia, Anglaterra, França, Portugal, etc. Entre tots ells destaca la seva gira a la Xina l'any 2019, on va estrenar Duende, el seu projecte més personal i trencador, amb música per a piano d'influència flamenca i altíssim virtuosisme del compositor català Abraham Espinosa.

Recentment ha rebut la gran creu d'or de l'Associació Espanyola de Foment Europeu per la seva labor cultural en l'àmbit nacional i internacional. La felicitiem des d'aquí pels seus èxits.




Entrevista: Cristina Aymerich
Video: Cristina Casale
Foto: cedida