El Teatre-Auditori

Creada l’any 1990, l’OSSC ha realitzat més de 500 concerts
Des del 1993, Sant Cugat del Vallès té un equipament de primeríssim nivell, creat per proveir a la ciutat una oferta cultural estable.

L’edifici fou obra dels arquitectes Ramon Artigues i Ramon Sanabria. Amb una superfície de 5.615 m2, consta d’una sala polivalent equipada amb alta tecnologia, amb una capacitat màxima de 920 espectadors. El seu escenari té 400 m2 en format teatre i 250 m2 en format auditori, amb la campana acústica. L'enginyer especialitzat Higini Arau va ser el responsable de dissenyar-ne l’acústica.

El Teatre-Auditori va aparèixer en escena en el moment perfecte per a l’ Orquestra Simfònica Sant Cugat, que des del minut zero va aprofitar aquest magnífic equipament cultural, tan accessible a la ciutat, i va créixer juntament amb ell.

Amb la voluntat d’oferir al públic uns espectacles innovadors, l’Orquestra planifica concerts amb requeriments tècnics que demanen la total implicació de l’equip del Teatre-Auditori, sense la col·laboració del qual l’espectacle no seria possible. Amb la voluntat d’agrair-los la seva dedicació hem entrevistat dos dels seus responsables: Gerald Fannon i Marc Urquizu.

Gerald Fannon, director de programació del Teatre-Auditori Sant Cugat
Gerald Fannon simfonicaQgt


Gerald, et vols presentar? 

Em dic Gerald-Patrick Fannon. Tinc 58 anys i vaig néixer a Leeds, al nord d’Anglaterra, de pares irlandesos. Visc a La Floresta des de fa 22 anys i, abans d’arribar al Teatre-Auditori el 1996, entre altres coses, vaig treballar al col·legi britànic Oak House i a l’Institut Politècnic Sant Ignasi-Sarrià als departaments de Turisme, Hostaleria i Imatge i So. Soc llicenciat en filologia francesa, espanyola i portuguesa per la Universitat de Durham (Gran Bretanya).

Gerald, des de quan ets el director de programació del teatre? Ens pots explicar en què consisteix la teva feina?
Em dedico predominantment a elaborar la programació del Teatre-Auditori Sant Cugat, l’estable, l’educativa i la complementària, amb tot el que comporta, i em relaciono directament amb les companyies, productores, distribuïdores i les institucions. També represento el TA en diferents comissions de valoració i associacions especialitzades i cobreixo les fires del sector a Catalunya i a fora. A la meva targeta de visita diu “Cap de Programació i Relacions Externes”.

Quines són les directrius del Teatre-Auditori a l'hora de decidir quins espectacles convé programar? Quins factors hi intervenen?
El nostre objectiu és elaborar una programació rica i diversa. I sempre equilibrada i de qualitat. Però també han de sortir els números. És a dir, combinem espectacles de tot tipus, de més o menys risc, i pensant en tot el ventall de públics. També, de vegades, portem grans artistes quan encara no han estat del tot descoberts i tenen caixets més assequibles. Un cas recent és la Maria José Llergo. Una nova Rosalía, però diferent, i que crec que anirà molt lluny. El concert va ser magnífic, vam omplir la sala i el públic va sortir entusiasmat. I és màgic quan passa això i notes la química entre l’espectador i l’artista.

Es fa amb molt de temps d' antelació suposo...
Normalment calendaritzem els espectacles amb un any d’antelació, aproximadament. La veritat és que, amb la pandèmia, és tot bastant més difícil i els espectacles que hem hagut d’ajornar i re-programar n’han desplaçat d’altres que ja teníem previstos, i amb les restriccions d’aforament és realment impossible que surtin els números. Tot i això, seguim oferint espectacles cada cap de setmana i amb moltíssima il·lusió. La cultura, a més de segura, és una molt bona teràpia i molt enriquidora.


Quina és la relació amb la resta d'equipaments de dins de Catalunya i de fora? Hi ha competència? O més aviat teniu projectes comuns?
Tenim molt bona relació amb els altres equipaments i, sobretot, amb els teatres que tenen un perfil similar al nostre. I també fem gires comunes, com ara, per exemple, amb els dos espectacles de circ contemporani impulsats per Transversal i La Generalitat, i organitzem minigires puntuals amb altres teatres amics, de Catalunya i de fora, per negociar millor els caixets de les companyies. I també fem projectes de coproducció i residències artístico-tècniques. Són col·laboracions que ens interessen a tots, teatres i companyies.

Ens pots explicar quins tipus d'equipaments culturals hi ha a Catalunya, públics i mixtos, i a quin grup pertany el de Sant Cugat?
Nosaltres som de la tipologia E3, que són equipaments escènico-musicals multifuncionals situats en municipis de més de 50.000 habitants o en capitals de comarca de més de 15.000. I hi ha també els E5, per exemple, que són els equipaments escènics i musicals nacionals com el TNC, L'Auditori, el Liceu, el Lliure, el Mercat de les Flors i el Palau. I per als teatres privats, és un moment molt delicat evidentment. Són els seus diners que inverteixen i arrisquen i si no surten els excels, és un drama d’un altre tipus. I els espectacles no són només els artistes que veiem damunt de l’escenari, sinó que hi ha tot un equip de creadors i tècnics al darrere, i els productors i els distribuïdors... Però el missatge i l’esperit que ens uneix és el de ser valents i continuar amb les funcions... The show must go on! I que la cultura és ben segura.

És habitual que els equipaments com el nostre facin producció pròpia?  Quines ha fet el Teatre-Auditori?
Al Teatre-Auditori solem fer coproduccions o, com diem nosaltres, col·laboracions, normalment mitjançant residències artístico-tècniques o bé a través del nostre Taller d’Escenografia. El que no fem mai és posar diners en una producció. Sempre són intercanvis en espècies. Una companyia assaja al Teatre una setmana i, a canvi, ens ofereix una funció. O bé els dissenyem i/o construïm la seva escenografia... Sempre trobem la fórmula que ens interessi a ambdues parts i amb el clar objectiu d’impulsar la cultura a través de l’espectacle en viu, que és una de les nostres grans raons de ser. A través del Taller d’Escenografia, per exemple, hem col·laborat amb grans musicals com “Spamalot”, “Grease” i “Sonrisas y lágrimas”, amb grans produccions de dansa com el “Romeo y Julieta”, de Nacho Duato, per a la CND, o amb el Ballet Béjart, Víctor Ullate, o per al Mago Pop, i amb moltes produccions de teatre. La llista és llarguíssima.

Si disposessis de pressupost, quines millores o canvis proposaries per al TA? Creus que és un equipament suficient per la població actual i el públic al que arriba?
Per prioritzar, jo em decantaria per una Sala B per poder fer-hi espectacles de més petit format i que també pogués servir com a espai d’assaig i per poder fer-hi mini-residències amb diferents companyies. En aquests moments, només tenim la sala gran, tot i que al llarg dels anys, en algunes ocasions, hem convertit l’escenari en una Sala Petita, o “Sala Escenari”, per oferir espectacles de proximitat i gaudir de la seva màgia més íntima.

Creus que seria interessant disposar d'un amfiteatre a l'aire lliure a Sant Cugat (com el Grec, de Barcelona, o auditoris a d'altres ciutats europees)?
Ja tenim un mini-amfiteatre als Jardins del Vallès, no?... Un de gran com el del Grec seria meravellós, esclar. Però, de moment, ja em conformaria amb una Sala B com a ampliació del TA. De fet, existeix un projecte que preveu una modalitat mixta interior-exterior, però s’hi hauria de fer una inversió important.

Creus que els Fons Europeus podrien ajudar a crear una gran indústria cultural forta a Catalunya? Com es podrien invertir? en audiovisual?
Clarament estaria molt bé aconseguir el famós 2% dels pressupostos en cultura, però està costant. La cultura marca la nostra identitat i ens fa més lliures i més feliços. I de vegades ens omple i ens activa d’una manera única i gairebé indescriptible, fent-nos vibrar el cervell, el cor, l’ànima, la columna vertebral, l’estómac, i ens fa plorar, riure, somriure i pensar o desconnectar. Ens fa viure. Però, de vegades, per crear tot això, les companyies han de patir molt pel camí. I sobretot en la situació actual. Hi ha una gran part que es deu a l’amor a l’art, en els dos sentits del terme.

Us plantegeu arribar a nous públics? quins?
Sempre és un repte. És un dels grans objectius de qualsevol programador. I evidentment no pots programar només els espectacles que t’agradin a tu. Has de pensar en tots els públics i gustos. Aquest és un teatre públic i volem que sigui un espai per a tot tipus d’espectadors. A mi m’encanta, per exemple, quan programem un espectacle concret i no reconeixem la majoria dels espectadors. Majoritàriament ens passa amb els concerts de música amplificada, però també amb alguns espectacles de teatre i de circ contemporani. El dia que vam fer el concert de Maria José Llergo, per exemple, van venir molts espectadors que no havíem vist mai.

Fa ja mesos que el Teatre-Auditori no té la figura de la Direcció i esteu fent les funcions altres membres de l'equip a l'espera d'una convocatòria. Això, junt amb la pandèmia, us deu haver suposat molta més feina. Ens pots explicar com ha estat aquesta fase sense Direcció?
D’ençà que va marxar el Pep Tugues, la Maria Àngels Granados i jo hem fet les funcions de Direcció. Fem un bon tàndem, una co-direcció on la Maria Àngels porta els temes més administratius i financers i jo l’àmbit més artístic. La veritat és que ens ha tocat un moment molt complicat, degut a la Covid-19, per dirigir un gran teatre. Per exemple, ara quan em pregunten com estic, solc contestar: “Nafent, desfent i refent…” ja que hem hagut d’anul·lar o ajornar molts espectacles, i això també implica un gran esforç de tots els departaments, des de l’equip tècnic, taquilles, comunicació, administració... Però ho estem fent amb molta il·lusió i tenim al nostre costat un equip de professionals de primera. I el que ens anima molt és que, encara que no sigui fàcil, el públic va responent i ens agraeix molt l’esforç que estem fent. I nosaltres a ells. Sense públic no som res.

Segur que deus tenir anècdotes de tots aquests anys. Ens en pots explicar alguna?
Sí, en tinc unes quantes, però potser la que més explico és el dia que vaig recollir l’Ainhoa Arteta i el seu pianista a l’aeroport i, un cop instal·lats al taxi, venint cap al Teatre, l’Ainhoa em va preguntar si jo era irlandès i si sabia la cançó “Danny Boy”. “Si la conec?”, li vaig contestar rient. “Si vaig néixer cantant-la!”. Ella també va riure i vam fer un duet. Va ser fantàstic cantar amb ella i en un taxi! I, clar, el taxista al·lucinava. O una conversa amb el gran director Declan Donnellan, de la mítica companyia Cheek By Jowl, i adonant-nos de sobte que els nostres pares eren del mateix poblet de l’oest d’Irlanda... I també recordo molt un concert màgic en homenatge a Leonard Cohen i sopant després amb el seu fill Adam i Jackson Browne i Anjani Thomas i Cristina Rosenvinge... I també hi ha el Concert Màgic per excel·lència, en el qual el gran Mag Lari va fer desaparèixer tota l’Orquestra Simfònica Sant Cugat. Inoblidable!

Com et veus d’aquí a deu anys Gerald?
No hi he pensat massa, però si segueixo viu, suposo que aprofitant el temps lliure per escriure un llibre, aprendre japonès i muntar un hort ecològic. 
Un desig de futur?
Que els meus fills siguin feliços. Tota la “Brady Bunch”, com diem en anglès. Una família enllaçada, em sembla que es diu aquí. En aquest cas, són 5... L’Alexandra, la Clàudia, el Seán, la Fiona i el Nico. Vaig perdre la meva dona Laura fa dos anys, i la veritat és que el dol per una persona tan especial i tan estimada és molt dur. Però ells m’hi han ajudat molt i molt... Doncs això! Que siguin molt feliços!... I també que el Teatre-Auditori segueixi essent un equipament de referència i que acabi tenint la seva Sala B! I que Sant Cugat sigui la ciutat més smart del món!

A continuació us deixem una petita entrevista amb el Marc Urquizu, responsable de l’àrea tècnica del Teatre-Auditori, la que fa que tot funcioni quan apugem el teló! Gràcies a tots dos per fer-vos una mica més propers!



Entrevista: Cristina Aymerich
Video: Albert Flores
Intro vídeo: TVSC
Foto: Cedida