La senyera i l'Orfeó Català

Creada l’any 1990, l’OSSC ha realitzat més de 500 concerts
Feb.'20 Flora Puntós, Presidenta de l'Orquestra, ens explica com la senyera va esdevenir símbol d’identitat de l’ Orfeó Català i els fets històrics que han acompanyat "El cant de la senyera".

La fundació de l’Orfeó Català
Lluís Millet i Pagès (1867-1941) i Amadeu Vives (1871-1932) es van conèixer cap a finals dels anys vuitanta del segle XIX, quan eren joves. Varen estar presents als concerts de l’Exposició Universal del 1888 a Barcelona i aquesta experiència els va suposar una vivència molt significativa. Van tenir-hi l’oportunitat d’escoltar diferents masses corals d’arreu del món. "Els dos joves artistes es van referir, posteriorment, a la impressió que els havia produït la música coral el 1888. El procés de renaixement de les melodies catalanes no podia orientar-se cap a l'òpera ni la sarsuela, encara que abans de l'any de l'Exposició s'havien realitzat diverses temptatives per crear un teatre líric vernacle."1

Segons García Venero, això els va motivar a investigar el cant coral per tal que aquest fos l’eina per a la Renaixença de la música catalana. “Es tractava de que el poble cantés per al poble.”2

Lluís Millet, l’any 1899, en un parlament durant una junta de l’Orfeó Català referint-se a les veus dels cors i de la manera com cantaven a l’Exposició Universal va dir que “La tradició del bell cantar s’havia perdut en la nostra terra. Jo almenys no havia sentit mai ni en l’església ni en el teatre cap massa coral que em fes sentir el goig que és capaç de produir la veu humana tractada en conjunt...”3


Per a ell era un nou art del cant. Aquesta experiència, l’amistat amb Amadeu Vives i el coneixement d’un aplec de joves va ser l’impuls del qual
 nasqué l’Orfeó Català, tres anys més tard, el dia 6 de setembre de 1891, significativament el mateix any de la publicació de l’opuscle “Por nuestra música” de Felip Pedrell. L’acta fundacional comença d’aquesta manera: << A les 11:30 del matí, es reuniren els senyors anotats al marge, convocats per una comissió interina compost dels senyors Amadeu Vives, Lluís Millet, Jacint E. Tort i Santiago Montguió, per exposar-los l’objecte pel que se’ls reunia. Aquest no era altre que la fundació o constitució d’un orfeó, per a l’únic i exclusiu fi de fomentar la música catalana, i encara alguna altra que no ho sigui, sempre que es fereixi a fer conèixer belleses artístiques que tinguin relació directa amb la nostra...”4  
El president de la nova formació elegit aquell dia va ser el senyor Ferran Trulls.

El cor va començar l’activitat amb vint-i-quatre cantaires i el recolzament de trenta-set socis en un local del carrer Lladó número 6 de Barcelona en qualitat de rellogats del Foment Catalanista.

El cant de la senyera

L’any 1896 es va confeccionar una senyera brodada com a signe d’identitat de l’entitat coral seguint les instruccions de l’arquitecte Antoni Gallissà. Aquesta senyera fou beneïda pel bisbe de Vic, el doctor Morgades, a Montserrat, en uns actes que organitzava l’Apostolat de l’Oració el dia 11 d’octubre de 1896 en el qual l’Orfeó Català va cantar unes cançons i va estrenar "El cant de la senyera" de Lluís Millet i Joan Maragall.  A partir de l’any 1899 els concerts que l’Orfeó Català va anar fent arreu de Catalunya van tenir un paper popular.

Als concerts per regla general tenien el mateix costum: “La visita a les autoritats i la cordialitat recíproca. El simbolisme -progressivament estès i acceptat- d’ "El cant de la senyera" i "Els segadors", i el retrobament idealitzat dels signes culturals pretèrits (històrics, artístics, arqueològics), generaven un corrent de simpatia que conferia valor de categoria a tots i cadascun dels elements en joc5
La massa coral va participar en diversos actes: a Tarragona i a Poblet referents a cerimònies relatives al descans etern dels reis i comtes que s'hi troben enterrats, també en un acte de lliurament a la Unió Catalanista a Poblet d’una bandera finançada per les dones, a l’Espluga de Francolí en comitiva fins a Poblet on van cantar "El cant de la senyera" i "Els segadors" de Millet i "L’emigrant" d'Amadeu Vives, i entre altres actes Josep M. Folch i Torres va llegir "Poblet", poesia de Guimerà,  i després l’Orfeó va cantar "La nostra bandera", de Lluís Millet, relativa a una poesia de Joan Maragall.

Després d’altres esdeveniments musicals populars la dimensió cívica patriòtica de l’Orfeó Català va anar augmentant.

L’embargament de la senyera

Artís i Millet escriuen que l’any 1897 algú va denunciar l’entitat al fisc dient que no complien amb els pagaments de la contribució en “concepte d’empresa industrial”. L’Orfeó Català estava classificada com a empresa d’activitat docent. L’advocat Raimon Abadal va aconsellar que no es pagués, la qual cosa va convertir un fet privat en polític. Varen passar els dies i durant la Quaresma de l’any 1900 varen embargar l’entitat, però només es van poder endur objectes materials. Es van endur els més significatius per a l’entitat: la senyera i d’altres objectes artístics.

El fet es va escampar i donada l’afecció i simpatia que la gent tenia per l’Orfeó, hi va haver protestes i moltes aparicions als mitjans de comunicació. El mestre Enric Morera, que en aquell moment era el director del cor Catalunya Nova va proposar de posar en mans de l’Orfeó Català el seu estendard, “perquè el Cor no es vegi obligat a cantar sense enardir-se amb la vista de les nostres glorioses quatre barres.”6  Per aquells dies, l’Orfeó participava per primera vegada al Gran Teatre del Liceu. Gràcies a la Junta de Propietaris del Liceu, es va poder aixecar l’embargament. Quan es va celebrar hi va haver fortes aclamacions de sentiment català.

El mestre Millet, el dia 20 de gener de 1901, en un parlament de la Junta General de l’entitat, va dir:

“L’embarg de la senyera fou l’espurna que encengué la foguera. Quina resplendor, amics! A mi em sembla un somni. La senyera, deslliurada de les mans del fisc, va ser l’emblema de la pàtria deslliurada. Encara em sembla veure-la, aquell gernació dreta, cridant, espetegant de mans, voleiant mocadors i barrets, saludant, glorificant la nostra bandera. Allò era com un esclat d’un amor empresonat de molt temps. Era una exaltació amb fons d’amor i ràbia, perquè la glorificació de Catalunya, la nostra estimada mare. Nostre drap sagrat, que beneí el bisbe Morgades en la Muntanya santa de la pàtria, era llavors el símbol de la vera Catalunya. La Catalunya sentiment, la Catalunya idea, la Catalunya caràcter, aclamada per son poble delirant d’amor. No, no era per a nosaltres, aquell aclamació: era per a nostra mare terra. Per això l’hem de recordar amb goig, més que cap altra ovació de la nostra vida artística”7


El Palau de la Música Catalana

Durant el període en el qual Joaquim Cabot era el president de l’Orfeó Català es va encarregar a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner la construcció del Palau de la Música Catalana. L’entitat volia que Domènech i Montaner “ideés un edifici que esdevingués al mateix temps un símbol fet de pedra de tot l’esperit de la Renaixença catalana”8. El 23 d’abril de 1905 es va posar la primera pedra i el diumenge 9 de febrer de 1908 es va inaugurar i beneir.

El Palau de la Música Catalana està ple de motius decoratius pels finestrals, parets, sostres, columnes, etc. amb material que expressen el modernisme català com l’estuc, la forja, el vitrall, l’esmalt, la marqueteria, el mosaic, la porcellana i el teixit, per dir-ne només uns quants. Els elements que dominen són les flors, planes, ocells i animals. A més, es poden veure moltes senyeres incrustades en tots aquests elements, per les finestres, parets, per la façana de fora i a més indrets. Destaca la senyera que està al centre de la paret de l’escenari.

Mitjans dels anys quaranta

Durant la postguerra, es va prohibir la senyera i també el cant d’ "Els segadors". Els segadors és una cançó popular catalana que data dels voltants del 1640. Actualment és l’himne oficial de Catalunya d’ençà que el Parlament de Catalunya així el va declarar el 1993. 9

Tot i estar prohibida la senyera, seguia apareixent en actes i concerts.

“El 9 de novembre de 1945, al Palau de la Música Catalana, davant el governador civil Bartolomé Barba Hernández, que havia declarat en arribar a Barcelona: «El problema catalán no existe», va ser desplegada des de la lluerna central una gran bandera catalana, al mig d’un concert de l’Orquestra Municipal de Barcelona. El mecanisme que s’hi utilitzà no va funcionar a la perfecció, però la bandera es va fer visible mentre el governador abandonava el Palau de la Música i l’endemà imposava una multa de deu mil pessetes de l’època a l’Orfeó Català, que havia estat autoritzat feia poc a tornar a funcionar. Però no hi va haver clausura temporal com en temps de Primo de Rivera. Els autors del fet foren uns joves dels Grups Nacionals de Resistència”10

Els Fets del Palau de la Música Catalana

Passant els anys es va autoritzar que es cantés "El cant de la senyera", però l’himne d’"Els segadors" continuava prohibit. A Catalunya, el mes de febrer de 1960, diversos activistes van fer pressió i van aconseguir que les autoritats franquistes fessin renunciar del seu càrrec el director de "La Vanguardia", Luis Martínez de Galinsoga. Aquests fets van revifar “els ànims per emprendre una nova acció entre els cercles dels que havien iniciat les protestes i dels que espontàniament hi havien intervingut". 11

En aquells moments hi havia tres formacions catalanistes: el Front Nacional de Catalunya, la Unió Democràtica de Catalunya i el col·lectiu Crist i Catalunya. Tot plegat va desencadenar que el 30 d’abril de 1960 el General Franco visités Catalunya sota el nom d’"Operación Cataluña". El 20 de maig es commemorava el centenari del naixement d’en Joan Maragall i el 19 el general Franco va assistir al concert que es va celebrar al Palau de la Música que cantava l’Orfeó Català, ja que “volien fer veure que Maragall era un poeta <<dels seus>> perquè havia escrit en castellà al Diario de Bacelona.”12

Entre altres obres, en el programa de mà hi constava "El cant de la senyera", himne de l’Orfeó, amb lletra de Joan Maragall i música de Lluís Millet. S'autoritzava la seva interpretació d'aquesta obra sempre que no fos abans o al final del concert. Però tres dies abans de l'acte varen prohibir que s’interpretés, ja que els franquistes consideraven que era com un himne que substituïa el vetat, el d’"Els segadors".

Els fets del Palau de la Música 20 de Maig 1960
Fotografia del 20 de maig de 1960 al Palau de la Música Catalana. Font: Vilaweb

En assabentar-se'n, les forces catalanistes, amb Jordi Pujol al capdavant, varen imprimir la lletra d’"El Cant de la Senyera" i a l'inici de la tercera part, just quan l’Orfeó hauria d’haver cantat "El cant de la senyera", es van llençar els fulls impresos i els activistes assistents iniciaren l’entonació a la qual ràpidament s’hi va afegir el públic assistent i finalment els cantaires. J. Pujol no hi va assistir, ja que prèviament se’l va avisar que hi hauria una cinquantena de policies de paisà. No obstant això va ser detingut després. La visita de Franco en l' "Operación Cataluña" va ser un fracàs, però per aquests fets a Pujol li varen fer un consell de guerra que va condemnar-lo a set anys de presó. Pujol va declarar “[...] perquè si els fets que motiven la nostra actitud no desapareixen, situacions com aquesta s’aniran repetint perquè responen a una joventut que va a més i que es presenta com un pregon signe d’afirmació. La decisió del consell de guerra no resoldrà res. Els problemes arrenquen de més al fons”.13

Conclusions

L’any 1891, quan es va fundar l’Orfeó Català, aquesta entitat tenia un objectiu cultural musical català. Els esdeveniments que han anat succeint al llarg de la història han anat transformant l'objectiu cultural musical català inicial en el d'una identitat musical catalanista. A més, aquesta transformació va anar sedimentant-se en el poble de Catalunya que assistia als concerts, ja fos al Palau de la Música Catalana com arreu de Catalunya quan l’Orfeó anava d’excursió.

L’Orfeó Català sempre canta "El cant de la senyera" als seus concerts. Durant el franquisme tenia mèrit cantar-la i això entusiasmava al públic, però sens dubte el que més va afavorir i popularitzar aquesta cançó va ser que en alguns moments de la història fos prohibida.

Els inicis de l’Orfeó Català varen ser molt senzills i amb poca gent, però aviat va créixer i es va relacionar amb la societat catalana. L’entitat va guanyar poder i ho va traspassar al públic i a la ciutadania a través de la música fins al punt que el que va ser inicialment l’himne de l’Orfeó Català avui dia ja forma part dels catalans. Aquest és el poder de la música, que ha jugat un paper determinant per transformar una composició musical d'una entitat local en tot un símbol nacional.

A més, cal afegir que forces directives de l’Orfeó Català, amb el seu poder, ja que estaven submergides en la societat catalana, van també contribuir a aquesta consciència de la pròpia força.

En aquest escrit només he posat alguns dels molts exemples de fets que a l’inici de l’entitat i durant el franquisme van passar.

Flora Puntós i Cabero
Presidenta de la Simfònica Sant Cugat

NOTES:
1.Garcia Venero, Maximiliano; Luis Millet, cantaire de Cataluña. Destino. 1951, p.99.

2.Ibídem, p.100.
3.Artís Benach, Pere; Millet i Loras, Lluís. Orfeó Català, llibre del centenari 1891-1991. Barcelona. Editorial Barcino. (1991), p.28.
4.Ibídem, p.28.

5.Artís Benach, Pere; Millet i Loras, Lluís. Orfeó Català, llibre del centenari 1891-1991. Barcelona. Editorial Barcino. (1991), p.59.
6.Ibídem, p.62.
7.Ibídem, p.61.
8.Crosas, Jaume. El Palau de la Música Catalana. Barcelona. Editorial Caixa Estalvis de Terrassa (1987), p.26.
9.Gran Enciclopèdia de Catalunya. Els segadors. https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0141537.xml
“... Els dos textos més difosos han estat l’històric (publicat ja per Milà i Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán i —en la primera edició musical— per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de Cançons populars catalanes) i l’actual d'Emili Guanyavents, el més polític i reivindicatiu, vencedor en un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899 i que provocà una apassionada polèmica pública i periodística. També Santiago Rusiñol en feu una paròdia l’any 1902. El 1937 el text de Guanyavents figurà com a “Himne nacional català” (sense unificar encara les tres tornades en la definitiva “Bon cop de falç, defensors de la terra!") en el primer Cançoner Revolucionari Internacional (CRI) publicat per la mateixa Generalitat. Durant el franquisme en foren totalment prohibides i perseguides la interpretació i la difusió. A partir del 1976, amb l’adveniment de la democràcia, la cançó esdevingué de nou l’himne nacional català, bé que no fou fins el 1993 que el Parlament de Catalunya el declarà himne oficial.” 
10.llenguanacional.cat. La historia de la quadribarrada (III) https://llenguanacional.cat/pdf/LN84_08.pdf
11.Cattini, Gionvanni; Cuéllar, Juli; Poblet, Francesc; Martínez, Francisco; Dueñas, Oriol; Camp, Abel; Palà, Albert; Solé, Queranlt; Tormo, David; El franquisme a Catalunya (1939-1977). Barcelona. Edicions 62, 2006, p. 86.
12.Ibídem, p. 86.
13.Ibídem, p. 87.

Imatge de Capçalera: 
Millet, Lluís, 1867-1941. Cant de la senyera i Maragall, Joan, 1860-1911; El Cant de la Senyera. Font: Llibre d’Or de l’Orfeó Català. Biblioteca de l'Orfeó Català.