Nascut a Sant Cugat l'any 1980, el David Bozzo és compositor, violinista i professor de violí i piano. Com a violinista fa concerts a duo amb la pianista Clotilde Manuel, amb el nom Duo Cocteau. Com a compositor treballa sovint per encàrrec, com el que li va fer l'Orquestra Simfònica Sant Cugat l'any 2019 i que es va estrenar el mes de novembre al concert del Triple de Beethoven. Us deixem l'entrevista que li hem fet amb motiu dels arranjaments del concert d'aquest mes de febrer.


David, explica'ns una mica els teus orígens, què et va influenciar o fer decidir a estudiar música, perquè el violí i quina ha estat la teva trajectòria fins aquí. A què t'has dedicat fins ara? Quins són els projectes que destacaries?

Els primers contactes amb la música els vaig rebre a casa, principalment a través del meu pare, Jaume Bozzo, que cantava a la Coral Sant Cugat del Club Muntanyenc, que també va dirigir el mestre Ferré durant un temps, i que tocava l’orgue al monestir.

Un cop començades les classes de música, em va tocar escollir instrument i em vaig decidir pel violí. No sabria dir un motiu en concret, m’agradava l’instrument i em generava curiositat. Per cert, el meu primer mestre de violí va ser en Josep Graells, qui va ser un dels primers concertinos de la Simfònica Sant Cugat i en guardo un molt bonic record.

El violí, però, ha quedat relegat des de fa molt a un segon pla degut a la composició, tot i que tinc un duet amb la pianista Clotilde Manuel, amb qui hem compartit escenaris i projectes com a l’obra de teatre «La Vida en un Tren», escrita per Víctor Alexandre pel centenari de l’arribada del tren a Sant Cugat del Vallès i per la qual en vaig també escriure la música que després vam tocar.

Pel que fa als projectes a destacar se’m fa difícil escollir, però per esmentar algunes obres amb diferents formacions podríem parlar dels dos Quartets de Corda gravats l’any passat pel London City Quartet i el «Concert per a Violí», obres estrenades a Londres, «Pendus» per a violí i banda que va ser una encàrrec de la Banda Municipal de Música de Palma de Mallorca, «Légende n.1», estrenada recentment amb la Simfònica Sant Cugat, la música que he escrit per a obres de teatre, la «Sonata per a Violí Sol»...

Suposo que et refereixes a la part de creació, que és la composició, i la part que per a mi és més metòdica com pot ser l’orquestració. No vull dir que escriure música no requereixi de mètode, el necessita, però orquestrar per a mi és molt més mecànic que compondre.

Pel que fa a la composició treballo sempre des del piano, ja sigui per a la creació de les melodies com per a la cerca de l’harmonia adequada; m’assec al piano amb paper pautat i llapis i goma i ja està. D’aquí passo a l’ordinador i transcric allò que he fet al piano. Per sort ara tenim programes informàtics com és el Sibelius, que és el que utilitzo des de fa anys, que ens permeten treballar de forma més ràpida i sense haver de malgastar tant paper.

Pel que fa a la feina d’orquestrador, acostumo a treballar directament a l’ordinador. Després d’escoltar l’obra a orquestrar, veure’n la partitura, prendre’n apunts, anotar idees, i, si és necessari, tocar-la jo al piano, la feina és molt més mecànica. Sí que hi ha una part creativa com és la recerca dels colors orquestrals que en aquell moment consideri adequats, però és un treball més semblant a estar a l’oficina.

A vegades el treball s’ajunta i has de treballar els dos camps a la vegada. Per exemple, per a la meva obra «Pendus» per a violí i banda vaig anar orquestrant a la vegada que creava la partitura per a piano i violí; el violinista me l’havia demanat també per a piano per poder-la assajar amb un pianista i els terminis per entregar l’obra eren molt ajustats. En canvi, la reducció a piano del meu «Concert per a Violí» es va fer després de la composició de l’obra, i la «Suite Popular Catalana» que vaig estrenar amb la Simfònica Sant Cugat es va orquestrar després de crear-ne la versió per al cor infantil i piano.

No tinc horaris fixos. El meu dia a dia també inclou donar classes de violí i piano així com una cosa que considero tan important com l’exercici físic, i cada dia és diferent en quant a horaris. El temps de compondre i orquestrar me l’organitzo en funció dels projectes en els quals estic treballant en aquell moment, i puc estar treballant en dos projectes a la vegada.

Ens coneixem amb el mestre Josep Ferré des de fa anys, quan jo era petit. Quan va saber que havia estudiat composició em va demanar una primera obra que va ser l’«Obertura Els 3 Tambors», que es va estrenar el 2015 juntament amb el «Concert per a Trompeta» de Juan Carlos Valencia que es va dedicar a en Matthew Simon. Des d’alsehores per a l’Orquestra he escrit la «Suite Popular Catalana», que va dirigir el mestre Piccorelli, i «Légende n.1». L’Orquestra també m’ha interpretat el meu arranjament d' «El Noi de la Mare» cantat per Josep Fadó.

A part d’això, en les dues últimes edicions de l’espectacle poètic-musical «Per Nadal fem el Poema» he tingut el plaer de treballar amb el quartet de corda dels solistes de l’orquestra.

Per aquesta temporada (2020/21) he creat la «Suite Saltofler», basada en els temes del disc «Saltofler» del guitarrista Oriol Saltor i uns arranjaments de música de Morricone perquè els toqui el mateix Oriol Saltor juntament amb l'Orquestra al concert del 26 de febrer. Ara estic treballant en la música dels concerts de cambra de l’estiu que també es faran amb l’Oriol Saltor com a solista i que haig de dirigir.

La pandèmia està sent un absolut desastre per a la cultura en general. No vull fer-ne una crítica política i social, però crec que ara s’ha fet evident el que ja era un fet: la cultura, i no parlo només de la música, no interessa més enllà de l’estrictament necessari.

Jo he perdut estrenes i projectes que sé que ja no es duran a terme, fins i tot amb obres ja acabades. Per les circumstàncies i la por que hi ha també he perdut alumnes i degut al moment que vivim és difícil recuperar hores de classe ara mateix. Però soc positiu i sé que ens en sortirem. Vindran nous projectes, nous alumnes i seguirem endavant. Espero, però, que el món de la cultura es faci fort i sigui capaç de pressionar per fer que les coses canviïn.

Pel que fa a l’educació musical allà funcionen diferent i tenen els “music service”, que porten els professors a les escoles segons la demanda i també proporcionen professors a alumnes privats. Els alumnes es presenten als exàmens de la Royal Academy o el Trinity College, que són bons programes. Jo mateix presento els meus alumnes als exàmens del Trinity College, però tampoc els hem d’envejar res en aquest aspecte. El nostre sistema, tot i les mancances, té punts molt forts, funciona i tenim gràcies a això músics de molt alt nivell.

Sí que envejo la quantitat de concerts que es fan. Qualsevol migdia o vespre pots assistir a concerts a una església o sala de concerts amb formacions molt bones. Jo mateix vaig assistir a un concert d’obres meves un dijous qualsevol al migdia a una església i es va omplir. Les orquestres allà són molt bones, cert. Fins i tot algunes formades per músics amateurs. Però aquí tenim formacions molt bones i som capaços de fer repertori d’alt nivell sense problemes. Com tot, sempre hi ha marge de millora en tots els aspectes.

Em conformo en poder seguir escrivint nova música, estrenant-la, orquestrant, i a seguir viatjant gràcies a la música. Guanyar-me millor la vida no estaria malament, tot i que és difícil quan has de treballar amb pressupostos molt ajustats, no ho negarem, però a poc a poc; també és difícil obrir-se pas en un món tan competitiu.

Somnis n’hi ha i molts, a nivell professional. Alguns es faran realitat i d’altres no. Prefereixo pensar a curt termini i anar pas a pas, ja veurem fins on som capaços d’arribar. De moment tinc diversos projectes sobre la taula, tant simfònics com de música de cambra i teatre, que em tenen molt engrescat i amb ganes d’escriure.


Us deixem un fragment del final de "Légende" interpretada en estrena el Novembre del 2019 al Teatre-Auditori com a part del repertori del concert que es va anomenar "El Triple de Beethoven" .



Fragment final de Légende, de David Bozzo
Podeu sentir-la sencera al peu del butlletí

Fotografia: Mané Espinosa
Entrevista: Cristina Aymerich
Miniatura: cedida